Foc i cendra

"No vull cantar cap cançó al meu funeral. No em doneu per mort que encara tinc una nova oportunitat". Roc Puig comença fort. Treu la ràbia i enceta el seu primer disc de llarga durada amb contundència. Ens colpeja d'entrada i ens comença a marcar les pautes. Unes pautes que el duran cap al rock i cap a un optimisme que lluita per imposar-se a una realitat no sempre alegre. Puig ens parla d'amor, però també de desamors. De nostàlgia recordada amb alegria i convertida en una peça carregada de llum ("Brilla") i de fals positivisme a l'hora d'afrontar una ruptura ("Un dia fabulós").

Ens porta per una sonoritat rockera que, poc a poc, va transformant i ben aviat deixa fluir temes molt més íntims. "Te'n vas" comença a fer entreveure que no tot el disc mantindrà la contundència musical de l'inici però "Eterns" recupera les revolucions i ens torna a fer dubtar.  Un piano subtil i delicat evidencia que, efectivament, Puig s'ha guardat algun as a la màniga. I aquest as és "El pont", una peça crua on l'optimisme deixa pas al dolor. Però no és l'únic. Abans d'arribar al final, "Qui té boca s'equivoca" torna a donar un gir al guió oferint un embolcall molt més minimalista. El cantant podria deixar-ho aquí. Una peça tendre sempre va bé tancar un disc. Però encara vol fer un pas més i ens regala un últim cant a la innocència que recupera el to alegre.

Per acabar de garantir la qualitat musical del disc, a més, Roc Puig s'ha acompanyat de Jofre Bardagí, a qui ha confiat la producció i s'ha envoltat de col·laboradors de nivell, com Pemi Rovirosa (Lax'n'Busto) o Àngel Valentí i Alexandre Rexach (Glaucs).