M.Ú.S.I.C.S.?
L'altre dia en un grup de whats força nombrós va sortir un debat interessant que ha acabat en aquest article. Tot girava al voltant dels “músics” de PAWN GANG. Sí, les cometes son importants, ja que precisament, el debat és aquest. Fan música? Son músics?
Fent la prèvia, el debat no era sobre trap sí o trap no, el debat gira sobre si han d'ocupar l'espai que ocupen aquests adolescents en el món de la música i en el “com” i el “què” fan. M'intento explicar a partir d'aquí. També de prèvia, dir que sóc un gran amant del hip hop, del rap i de la música negra en general, com de la música llatina, per tant no va d'estils.
Per mi, els músics son aquells que creen, interpreten i viuen la música. Aquells que hi entenen més o menys però que ajunten notes i instruments per fer el producte que a ells els hi agrada, independentment del que agradi a la gent.
Agafar una música enllaunada i enllaunar la teva música per afinar-la no és ser músic. Pujar a un escenari, fer playback i emborratxar-se no és ser músic. No respectar als que s'ho treballen, no és ser músic. Això és prendre el pèl.
Ho trobo tot una falta de respecte, ja des de l'estètica, la posada en escena i com parlen. Aquest nou llenguatge no és del carrer, no és un llenguatge que surti de la gent, és un llenguatge creat per fer allò que fan tot el dia: POSTUREO. I que voleu que us digui, qui perd la llengua, perd la identitat.
Heu vist mai un directe d'aquests nois? Jo tampoc. De fet ningú, ja que directe no en fan cap; playback en tota regla. Tampoc he vist allò que fan sobre l'escenari: muntar una barra de bar i no parar de beure mentre empunyen un micròfon mutejat i fan veure que son artistes i son els més “xungus” del món.
Cada cop que toquen en una sala o concert, uns músics es queden abaix de l'escenari sense poder treballar. Ocupen un espai que no és seu, un espai que hi ha molts que s'ho han treballat molt més i que tenen molta més qualitat (cosa fàcil).
Amb això no dic que no tinguin dret a fer el que fan, només faltaria, que facin el que vulguin i que la gent que vulgui, els escolti. Jo em queixo que el tracte que reben per part de programadors i sales pel simple fet de fer caixa. Al meu entendre, per sobre la pasta hi ha altres coses.
I a sobre, hi ha gent que els hi segueix el rollo. Vaig veure sorprès la foto que els Manel van penjar amb ells, anunciant que farien coses plegats. Si això passa, demano als Manel que em retornin els diners de tots els concerts que hi he anat pagant entrada; una pasta.
Concloent i parafrasejant aquella frase, “als músics el que és dels músics”, després que cada un faci el que vulgui, però no on no l'hi pertoca.
Com tot, això és una opinió. La meva opinió concretament.
Interès nacional
Per Pau PlanasFa un temps algú em deia, sense mala intenció, que des de La Tornada potser cobríem massa concerts a Girona i que això ens feia semblar un mitjà comarcal, poc atractiu pel públic de la resta del país -evidentment es referia al públic barceloní-. No recordo qui m'ho deia perquè, de fet, és un tema que se'ns ha comentat de forma recorrent.
Miro el número d'aquesta setmana i penso que si aquesta -o aquestes- persones tenien raó, el trobareu molt poc atractiu. Obrim amb un artista de la Bisbal, parlem de quatre concerts celebrats a Girona i dediquem al 180º a un concert que va tenir lloc a La Mirona de Salt.
Segurament, a ulls de segons qui, això es farà increïblement estrany i servirà per posar a la revista aquesta etiqueta de 'local' o 'comarcal'. I ho entenc. Nosaltres parlem de tres presentacions en exclusiva de disc i d'un concert únic de retorn d'una banda que feia 10 anys que no pujava als escenaris, però això ha passat a Girona i, per tant, és informació 'comarcal'. D'aquí uns dies, aquests mateixos artistes que aquest cap de setmana han estrenat disc a Girona, faran parada a Barcelona. Llavors, evidentment, estarem parlant de concerts l'interès nacional que ningú trobarà estrany trobar en els principals mitjans generalistes del país.
