Parlem de rap

Comunicador digital i activista musical

El rap és aquell que narra el que viu una classe oprimida, una raça menystinguda i apartada i uns ciutadans oblidats pels que governen. Aquella música que narra el que es viu en els ghetos dels Estats Units dels 60 fins a l'actualitat. Per mi el rap (“Rhythm And Poetry” o “Rhythm Against the Police”) és aquell que cantava en Coolio a Gangsta's Paradise, el “Brenda's got a baby” d'en Tupac i els milions de rimes que han sortit de les perifèries de les grans ciutats americanes.

Aquest rap de l'“old school” va començar a morir quan el rap va sortir dels ghetos i va esdevenir “Mainstream”, i va passar de rapejar les reivindicacions socials i polítiques dels més desafavorits a rapejar pujats a Hummers, amb abrics de pell i rodejat de noies lleugeres de roba. Resumint, “PIMP kills the rap”.

La “decadència” del rap arriba quan les grans discogràfiques toquen aquest gènere musical i la seva cultura, la del hip hop, i la banyen de diners. Aquells joves que vivien en la “thug life” (vida de gàngster) els donen l'oportunitat de viure en la “thug mansion”, aquella mansió que es trobarien a l'altre món, segons imaginava Tupac a “Better Dayz”, amb un gran avantatge, no cal morir per ser-hi.

Vull deixar clara una cosa, fins ara estic fent una opinió basada en el missatge, no en la música, que donaria per a un altre article. També vull deixar clar que cada un és lliure de rapejar el que vulgui i com vulgui, però jo em decanto per aquell rap que porta la transformació social entre nota i nota. Fins aquí tot bé, però estic escrivint per a una revista com La Tornada, que parla de música catalana i de fet el meu article va en aquesta direcció. Posats en antecedents, tornem cap a casa.

Des de fa uns anyets hem vist com a casa nostra, sobretot al País Valencià, el rap ha agafat molta força. Grups com Pirat's Sound Sistema, At-Versaris, Arrap, Atupa i molts més van portar aquest (genial) estil musical a nous públics, a noves generacions i a una llengua òrfena d'aquest estil. Lluny queden els intents de Crim amb el “Canto rap” o el famós “jo no sóc polac” del Disop (reversionat fa ben poc per ell mateix, “jo no sóc polac 2.0”).

Deixant de banda la fusió (on el rap ha entrat amb força), el rap en català gaudeix de la millor salut que ha tingut mai. Hi ha molts grups emergents arreu dels Països Catalans. Sona en festes populars, en ateneus, en festivals de música i el més important, en els reproductors de música de la generació “mil·lennial”.

Concluïnt, tant aquí com allà el rap neix del retrat d'una societat que no funciona, d'una crítica social i política i d'un sentiment de pertinença a una grup exclòs políticament. Tot això remou consciències i llaura el terreny pels canvis polítics. Posem-hi exemples d'aquí i d'allà, la lluita per la igualtat racial als Estats Units i el canvi de govern al País Valencià, entre molts altres canvis.

Ara sí, acabant, esperem que a casa nostra la cosa no acabi com allà i que seguim el camí del “morir és no viure lluitant”. Fem cas al més gran, Tupac:

“That's just the way it is
Things'll never be the same”

Un petit gra de sorra

Per Pau Planas

Vivim enmig d'una dualitat que ens porta a veure com els concerts multitudinaris exhaureixen entrades en temps record, mentre que els petits locals amb capacitat per a 60 persones estan buits. Podríem donar la culpa als governs, als mitjans de comunicació, a les polítiques culturals, als astres... I potser en tenen. Però el veritable problema és que al públic no sembla interessar-li tot allò que passi en un espai amb una capacitat inferior a les 1.000 persones. I davant d'això, les propostes emergents estan condemnades.

Des de La Tornada volem posar el nostre petit gra de sorra a capgirar aquesta dinàmica i fer que el públic descobreixi que lluny de grans teatres, sales, pavellons i estadis, també hi ha música. Perquè si el públic no va a concerts, fem que els concerts vagin al públic. Si el públic no vol conèixer noves propostes, fem que les noves propostes vagin a ells. Perquè així, potser, contribuirem a crear nous públics. Nous públics per a grups concrets, però també nous públics que prenguin com a hàbit descobrir noves propostes. Que no tinguin mandra d'acostar-se al bar de sota casa a escoltar un grup que acaba de publicar el seu primer disc. Que s'acostin a comprar-ne un exemplar en acabar el concert. Que facin girar la roda de la música i que facin més fàcil el camí de les bandes que tot just comencen.