Catalunya rumbera?

Comunicador i activista musical

Ho reconec, la pregunta és provocadora. Crec que la majoria respondreu ràpidament que sí, però potser en acabar de llegir l'article direu “ostres, doncs no”. Escric això amb l'objectiu que la resposta vostra sigui “ostres, doncs no. Ho canviem?”.

Abans de res, definim el concepte “rumba”. La rumba és la música del ventilador i de picar les mans, la del gran Gato Pérez, la del mestre Peret. Ben cert és que avui força grups agafen aquesta base “rumbera” i la fusionen (i molt bé), però avui, sense menystenir la resta, parlarem només de rumba.

He fet un exercici per avaluar la magnitud de la tragèdia. He agafat 5 festivals catalans: Telecogresca, Acampada Jove, Clownia, Bioritme i Canet Rock. He mirat els concerts de les edicions del 2015. Sabeu quants concerts de rumba hi va haver? 5, entre tres grups (La Troba Kung-Fú, 9son i Garrapateros). Sabeu quants concerts en total hi havia en aquests festivals? 68!

A vegades fins i tot tinc la sensació que la rumba és un instrument a les mans de certs polítics o programadors que la tenen a un calaix i la treuen quan els interessa, com per exemple per les olimpíades del 92. El 92, una altra cosa per parlar-ne i buscar explicacions! La utilització dels rumberus va ser considerable, però, un cop passades les olimpíades, de nou al calaix.

El circuit català discrimina (segurament inconscientment) la rumba. Què han de fer els rumberus per poder viure de la música? Sort n'hi ha que encara queden ajuntaments que creuen en la rumba i hi aposten fort, i en programen en les seves festes majors i en altres concerts, però ja sabeu que amb això no n'hi ha prou per garantir el futur d'aquesta música.

A més, recordeu que no fa ni un any que el nostre parlament va donar suport a la candidatura perquè la rumba catalana sigui Patrimoni Cultural Immaterial de la Unesco. Una candidatura que esperem que arribi a bon port però ens falta molta feina per fer, a totes i tots, però sobretot als que ens encanta la rumba.

Amb tot això, vull des d'aquí, des de la humilitat i la modèstia de la meva persona, reclamar per part de totes i tots un nacionalisme rumbero. Som en un moment en què defensem a ultrança tot allò que és català i la rumba ho és.

Un nacionalisme rumberu, per la cohesió social i contra les violències, contra el racisme i la intolerància cap a un poble com el gitano. A Catalunya tenim l'eina perfecta, cohesionadora, integradora i incloent, per aconseguir trencar els mals tòpics que hi ha sobre el poble gitano: la rumba. Mirem cap a la “meseta” i ens trobem programes de televisió que no representen en absolut el poble gitano (feu una cop d'ull a #TeleBasuraNoEsRealidad) o definicions al diccionari de la RAE on titllen els gitanos de “trapaceros”. Per cert, recordeu allò dels festivals catalans on només van tocar 3 grups rumberus? Cap grup gitano.

La nostra arma, la rumba, música nostra, cosina de l'havanera, ha estat, és i serà l'exemple de convivència entre “paius” i gitanos. Fem-ne la nostra bandera, fem-la gran i farem més gran el nostre país.