Presència femenina o feminista?

Musicòloga i baixista de Roba Estesa

Néixer dones no ens fa més dèbils, més domèstiques ni més maternals. Néixer dones no ens fa més submises, més afectuoses, més obedients, més instintives ni menys racionals. Néixer dones només ens fa una cosa: carregar un llast pesat i persistent, un llast que arrosseguem i que no aconseguim treure’ns de sobre, que ens aparta de l’espai públic, que menysprea la nostra veu i legitima la violència contra nosaltres i contra els nostres cossos. Aquest pes, també conegut com a patriarcat, crea unes relacions de poder que la societat reprodueix en tots els espais de la vida quotidiana, i això és contra el que hem de lluitar des que ens llevem fins que anem a dormir. Imagineu quantes coses interessants podríem fer de més si no haguéssim d’estar vint-i-quatre hores al dia preocupades per combatre tota la violència que rebem en la nostra vida.

Què podem fer contra aquest pes? Com ho hem de fer perquè la societat deixi de veure’ns com a úters que caminen i se’ns valori i visibilitzi la feina que fem?

Malgrat hi hagi qui creu que el món musical està cada vegada més deslligat d’aquesta relació de poders opressora, les programacions i els mitjans especialitzats no diuen el mateix. Per què, si no, tota la controvèrsia al voltant de la programació del Festivern? Per què, si no, la majoria d’entrevistes que ens fan a Roba Estesa comencen amb el ja clàssic comentari “Ostres, sis dones sobre l’escenari (...)”? Per què, si no, la majoria d’escenaris s’omplen sempre d’homes? Si ens haguéssim tret de sobre el pes patriarcal, no caldria fer-se aquestes preguntes sobre l’escena musical actual.

El panorama musical català compta amb un bon nombre de dones que componen, que canten i que toquen; podríem dir que la presència femenina a l’escena és prou rica, però ni de bon tros arriba a les xifres protagonitzades pels homes. Però no només podem posar l’ull als escenaris, sinó que hem d’anar a buscar qui hi ha darrere de tot això, qui programa i qui organitza; on són les dones? I si és que hi ha dones ocupant-se d’aquestes funcions, quins objectius persegueixen? Potser ens pensem que totes les dones, de la mateixa manera que naixem amb el pes del patriarcat a sobre, tenim una tendència a defensar i reivindicar les polítiques d’igualtat que defensa el feminisme, però no ens enganyem, l’educació patriarcal té massa força i massa poder com perquè això sigui així. El circuit musical és, definitivament, lloc d’homes i no tothom sembla estar disposat a canviar-ho.

Poc a poc, la presència femenina va guanyant terreny, però ens podem conformar amb això? Em pregunto si el que necessitem realment és més presència femenina als escenaris o més presència feminista. Evidentment que cal més presència femenina per visibilitzar que els escenaris són també el nostre espai, però cal que aquest espai sigui també un espai de lluita. No podem deixar de banda l’activisme, el posicionament, la crítica i la reivindicació, perquè aquesta batalla només la podem guanyar a base de desfer esquemes i desmuntar les estructures patriarcals que sustenten tota l’estructura de la nostra escena.