Dissidència patriarcal
«Las mujeres están para servir al hombre. Que no se te olvide, rapera mediocre».
Aquest és un dels moltíssims comentaris i insults que han inundat les xarxes socials després que les alacantines Klitosoviet –grup de rap combatiu, comunista i feminista– hagin publicat el videoclip d’un tema on denuncien obertament el masclisme i es dirigeixen directament a tots el machirulos misògins i bavosos. Tenia en ment un altre article per aquest mes, però no m’he pogut resistir. Potser sí que em repeteixo amb el tema de les agressions masclistes en l’escena musical, però penso que aquesta reiteració ens hauria de fer reflexionar sobre el nostre entorn, on la pressió patriarcal és més forta del que a vegades podem arribar a imaginar.
«Oigan orda de lesbianas heterofóbicas, ustedes necesitan una violación correctiva para que dejen de rapear gilipolleces».
Amenaces, insults, menyspreu... Sembla que tot s’hi val a les xarxes i no només això, sinó que l’onada de missatges no té pèrdua com a eina d’anàlisi social, ja que ens mostra, un cop més, que la ideologia patriarcal està tan arrelada que comentaris com aquests són avalats i elogiats per la comunitat amb total impunitat. Agradarà més o menys la lletra i agradarà més o menys la cançó, però està clar que en tots aquests insults no hi ha la voluntat de fer una profunda reflexió artística ni estètica, sinó que es tracta d’una qüestió ideològica que molesta, que posa en dubte i que desestabilitza en forma de crítica ferotge. De nou, els mascles –els machirulos– se senten atacats per un objecte artístic com és la música popular –la qual, paradoxalment, sovint sembla tenir tan poca importància a l’hora de definir polítiques culturals.
Incitar a l’agressió, a la violació, com a mesura “correctiva” és molt més que masclisme, és patriarcat intravenós en forma de violència pura, és tots els conceptes acabats en -fòbia dirigits cap a la dona i a les realitats no normatives que puguin existir. De nou, un objecte artístic fa trontollar un equilibri aparent i treu a la llum tot un reguitzell d’agressors que passen desapercebuts en el seu dia a dia, fins que la mínima forma de feminisme o d’apoderament femení activa el seu rampell masculí per sortir a la defensa del proïsme sota amenaça. Un cop més, el mascle reaccionari d’idees retrògrades es posa en evidència, i tot per una cançó.
A totes aquelles persones i institucions que en el seu moment s’han posicionat en contra de la promoció de l’art, que s’adonin de la força que pot arribar a tenir la música com a eina per a l’activisme i el canvi. Sí senyor Wert, tal i com va dir vostè la música distreu, i sort d’això! La música ens distreu de la massa que segueix la corrent i ens dóna eines per criticar-la i subvertir-la, doncs al final resultarà que és més útil del que s’esperava.
«Mujeres en la música, alza el puño y a luchar,
Mira, sin ti lo soy todo,
Stop cultura patriarcal.»
L'èxit no recau en l'estupidesa
Per Pau PlanasEntre els crítics musicals hi acostuma a haver una gran predisposició a tractar el públic d'estúpid. Com si fos una espècie de massa manipulada per les maldats de les xarxes socials, les radiofòrmules i els corrents mediàtics, incapaç de saber destriar la bona música de les propostes 'comercials i lleugeres' sense cap tipus de valor. I potser aquest pensament té un punt de realitat, però menystenir d'aquesta manera els gustos de milers de milions de persones em sembla una actitud insultant. Insultant pel públic, però, sobretot, pels grups.
Quan un grup és capaç d'arribar a milers de persones no és per casualitat. Hi ha factors que depenen de la sort. És cert. Però si una proposta musical no té nivell, ni tota la sort del món la convertirà en una proposta d'èxit. I no parlo només de nivell musical. Hi ha grups d'un nivell musical ínfim que gaudeixen d'un èxit descomunal. Ho sabem. Però és que, per sort, la música popular va més enllà d'una qüestió purament tècnica. Tenir un bon directe, saber connectar amb el públic, aportar una alternativa original o tenir facilitat a l'hora d'escriure les lletres, entre moltes altres coses, també formen part de la música. I si un grup assoleix l'èxit és perquè ha sabut treballar bé aquestes facetes. No hi ha cap grup que, sense cap qualitat, sigui capaç de triomfar. Per molt que l'ajudin. Perquè el públic no és estúpid. L'únic problema és que, la gran majoria de vegades, els factors que considera el públic per valorar un grup no són els mateixos que valora el crític de torn, que és incapaç de posar-se a la pell del seguidor d'aquella banda d'èxit i descobrir perquè li agrada.
Portalblau
El festival tanca amb una ocupació mitjana del 93%.
