Milers de premis de la crítica

Fa una setmana justa llegia en aquest mateix mitjà l’opinió del company Pau Planas sobre “La crítica”, entesa com a crítica musical, i sobre les ja típiques llistes de final d’any dels millors treballs discogràfics, gires o artistes de l’any, que es basen en el criteri d’uns quants entesos, segons ells, en la matèria.

Doncs bé, subscric pèl a pèl, lletra a lletra, el que va dir el meu company, definint d’una manera perfecta i brillant el que és la crítica. I la pregunta que tots ens fem: per què mai coincideix el criteri de la crítica amb el del públic? És més, per què ni tan sòls coincideixen, llevat de dos o tres casos, els àlbums destacats entre un mitjà i un altre? Si tan “entesos” són els que escullen aquests premis, bé haurien de coincidir amb els “entesos” dels mitjans germans que valoren els mateixos aspectes.

Hi ha tendència de no destacar, entre els millors de la crítica, els treballs que sorprenentment destaquen segons el públic. Per què? És possible que la crítica també vagi destinada a potenciar grups o artistes que no compten amb una atenció de primer nivell del panorama, que utilitzen aquests reconeixements com a empenta.

Però tornant a la pregunta que fa uns moments exposava, per què hi ha tantes diferències entre els reconeixements d’un mitjà i un altre segons la crítica? (Sempre comparant mitjans que valorin el mateix tipus de música i estils, és clar). Una raó és ben simple, la complicitat del crític que valora respecte un grup o un altre. Si et cau bé tal persona de tal grup o si a tal altra no la pots ni veure... Tots som persones, és normal que ens passi això i que ens deixi d’agradar un grup només pel fet de com són personalment els seus components, encara que la música hauria d'estar per sobre de tot.

És completament respectable i del tot raonable, la música és sentiment, i com a sentiment és subjectiu per a cada persona. Una mateixa cançó pot tenir milions de significacions sentimentals, tantes com persones que l’escolten, per tant no és estrany que cada persona tingui les seves preferències úniques. En la majoria dels casos no es destaca un grup, artista o cançó per la complexitat musical del que ens presenta, sinó pel que ens desperta, ja pot ser un record o una lletra que parli de quelcom personal. I és que en la senzillesa també hi ha la perfecció. Hi ha cançons que amb quatre acords t'ho remouen tot per dins. I això és la música, que tingui un efecte en nosaltres. La mediocritat és quan una cançó no ens diu res de res en cap dels aspectes.

En conclusió, de què serveixen els destacats de la crítica? Si són només els destacats dels “entesos”, àlbums que a ells els han generat quelcom diferent, qui ens assegura que aquests sentiments se’ns despertaran a nosaltres també? Vull dir, cadascú hauria de ser el seu propi crític, i els treballs de l’any per a la crítica haurien de ser els que un mateix esculli, milers i milers de premis de la crítica, i molta més vida a la música, interactuant amb als altres com iguals, sense deixar que els “entesos” et diguin què és bo i què no ho és, obviant els sentiments que ens puguin despertar!