Robert Plant
Feia més de 20 anys que Robert Plant no trepitjava Barcelona i, per això, la seva parada al Cruïlla el convertia en un dels grans caps de cartell de la cita. Considerat un dels vocalistes més rellevants de la història del rock, el que un dia va ser cantant de Led Zeppelin oferia un concert que avançava a dues velocitats, a cavall entre la nostàlgia rockera i una actualitat molt més pròxima al folk i a la tradició africana. Plant, gat vell, sabia jugar amb les dues facetes, però no podia evitar un interès decreixent del públic cada vegada que aparcava a un costat les composicions de la mítica banda britànica.
El pas dels anys ha portat l'artista a anar-se distanciant del rock per explorar una sonoritat que l'acosta molt més al world music. Les guitarres han passat a compartir escenari amb mandolines, panderos, banjos i instruments tradicionals africans, que prenien un fort protagonisme al llarg del concert. Però el passat encara tira i, tot i la seva voluntat d'anar més enllà de Led Zeppelin, eren les cançons de la banda britànica les que encenien de debò el públic. "Black dog" aportava una de les primeres grans descàrregues d'adrenalina, mentre que "Going to California" (interpretada amb l'únic acompanyament d'una guitarra acústica i una mandolina) convertia el Fòrum en un mar de mòbils disposats a enregistrar el moment.
Tot i això, però, el de Robert Plant no era el concert més concorregut de la cita i en començar l'actuació de Fermín Muguruza a l'escenari Time Out, més d'un decidia desfilar cap allà. Els qui ho feien, es perdrien un final que s'encaminava cap a l'èpica. Pujaven les pulsacions i esclataven amb els acords de "Whole lotta love", clàssic entre els clàssics. I com a únic bis, una última cirereta en forma de "Rock'n'roll" que deixaven un molt bon regust de boca als assistents.
Instants abans de l'arribada de Robert Plant a l'escenari principal, Alabama Shakes ja s'havien encarregat de deixar el llistó ben amunt. Potser massa i tot. La banda va ser una de les grans triomfadores de la darrera edició dels premis Grammy amb tres guardons -millor àlbum de música alternativa, millor cançó de rock i millor directe de rock- i el públic barceloní tenia ganes de veure'ls en viu. Segurament per això va ser un dels concerts més multitudinaris del festival. Brittany Howard, líder de la formació, es mostrava entregada. S'enfundava la guitarra elèctrica i era capaç de deixar embadalit el públic amb una potència extrema. Sens dubte, un dels grans concerts del festival.
El Cruïlla és un festival de contrastos. Un emblema del rock com Robert Plant pot compartir cartell perfectament amb les propostes de moda de l'escena indie, amb el folk intimista de Damien Rice, el pop electrònic i ballable de Crystal Fighters o la potència combativa de Fermín Muguruza. I per estrany que sembli, tots ells poden sortir-ne victoriosos. Rice és capaç de plantar-se a l'immens escenari principal amb només una guitarra i defensar-se amb una seguretat envejable i, instants després, deixar pas a uns Cristal Fighters disposats a revolucionar el Fòrum. De la intimitat de l'irlandès a la força dels londinencs. Un gir musical de 180 graus que no només no va marejar el públic, sinó que esdevé un dels grans al·licients de la cita.
Mentrestant, a pocs metres de distància, grups de moda com Love of Lesbian o Vetusta Morla eren capaços de fer embogir una multitud fidel i entregada. Com una espècies de karaoke multitudinari, els fervors seguidors corejaven amb força cada un dels temes. Possiblement eren els mateixos seguidors que una estona abans havien vibrat amb l'ostentós directe de Bunbury, que va voler repassar "trenta anys de mutacions" -com ell mateix ho va anomenar-; o potser eren els que dissabte a mitja nit vibraven amb Fermín Muguruza i la seva mescla de tradició musical basca amb la sonoritat de Nova Orleans. El Cruïlla aporta una obertura de mides que permet gaudir en només dos dies -i un últim tastet el diumenge- de la varietat musical més absoluta. Un festival que va més enllà dels caps de cartell i que permet a l'espectador descobrir en un parell de nits algunes de les propostes més destacades del panorama musical català i internacional.
