Festival Cruïlla

El més barceloní dels grans festivals barcelonins. Aquest podria ser perfectament el lema del festival Cruïlla. A  diferència d'altres grans cites com el Primavera Sound o el Sónar, on la presència de turistes supera el públic local, el Cruïlla s'ha consolidat entre el públic de la ciutat comtal. Un públic cosmopolita, amb capacitat econòmica i disposat a descobrir noves propostes. Un públic eminentment barceloní que ofereix una confiança cega en els programadors i s'endinsa en el festival sense necessitat de conèixer el gran gruix del cartell.

Durant la nit de divendres, Adrià Puntí era un dels encarregats d'obrir foc. Acostumat a la resposta entusiasta que genera darrerament en els concerts en sales i auditoris, el geni de Salt no semblava trobar-se del tot còmode davant d'un públic escàs i dispers. La gent tot just acabava d'aterrar i semblava més preocupada per organitzar-se la jornada que per sentir les cançons del darrer disc del cantant -que van monopolitzar el concert-. "Hauríem de passar per Damien Rice, diuen que està tant bé", comentava algú. D'altres estudiaven en detall el programa per mirar de perdre's el mínim possible. Puntí intentava cridar-los l'atenció demanant-los de "posar-se sexis" o animant-los a cantar, però no acabava de trobar resposta.

En altres escenaris, el moviment era constant. Un públic curiós intentava treure el cap en el major nombre de concerts possible enmig d'una tranquil·litat inusual en una cita d'aquestes característiques. 22.000 persones divendres i 19.000 dissabte van omplir el festival, però sense col·lapsar-lo en cap moment. No és habitual que amb aquestes xifres de públic les cues per comprar beguda o menjar siguin inexistents. El Cruïlla ha sabut trobar la mida exacte i donar forma a un festival on els assistents, per sobre de tot, s'hi troben còmodes. Multitud de parades de 'food trucks', metres i metres de barres, activitats de tota mena, una puntualitat britànica. Si musicalment el cartell té poques fissures, l'organització encara està a un nivell superior.

Entre les cites marcades en vermell pels assistents, la primera nit semblaven destacar-hi Bunbury i Crystal Fighters, les dues propostes més multitudinàries de la jornada. També Vestuta Morla aconseguien un ple pràcticament absolut. Tot i això, Zoo, els encarregats de  compartir horari amb els madrilenys, aconseguien sortir vius de la pugna. Un bon grapat de seguidors de la banda s'havien acostat fins l'escenari de Ràdio 3 sorprenent, fins i tot, les expectatives d'uns músics que reconeixien esperar-se molt menys públic.  

Dissabte, la nit seguia el mateix patró: un públic inquiet intentava desafiar l'espai-temps per poder treure el cap a tots els escenaris, missió gairebé impossible. Alabama Shakes es convertien en una de les grans revelacions de la jornada. De fet, un podia preguntar-se si durant la seva actuació quedava algú voltant per la resta del parc del Fòrum. Per molts, es convertien en la descoberta del festival. D'altres, simplement confirmaven la seva passió pel grup. Però eren pocs els que sortien del concert sense haver quedat captivats, sobretot, pel carisma de Brittany Howard, líder de la banda.

La nit seguia amb Robert Plant i un públic que semblava més interessat en reviure amb nostàlgia el passat de Led Zeppelin que en les composicions de la seva carrera en solitari. Mentrestant, Fermín Muguruza portava l'apoteosi a l'escenari Time Out i Animal intentava competir contra uns Love of Lesbian sublims que es convertien en uns dels altres grans triomfadors d'un festival consolidat i amb ganes de seguir creixent.