La Barraca

La Barraca somien i toquen de peus a terra. Pas a pas, picant pedra. Aquesta serà una de les frases que més ressonaran en la conversa que tenim en una terrassa prop del seu local d’assaig i a tocar de la carretera que uneix Sant Vicenç dels Horts amb els pobles veïns i la capital. “Sant Vicenç ha dignificat molt aquest esperit de poble, tot i ser a la perifèria de Barcelona. Ho tenim molt arrelat, en altres ciutats això potser no passa; però en el nostre cas sentim la nostra gent molt a prop i ha estat la que ens ha fet arribar fins aquí”, diu en Nil Boladeras (guitarra). L’acompanyen en Nil Ollé (bateria) i en Lluc Ferrés (veu), que afegeix que “fa quatre anys no hi havia Festa Major aquí, nomes es feia la Festa Major Alternativa, que movia unes 200 persones i ho fèiem des de les entitats, sense cap ajut. Aixo diu molt de com és aquest poble.” Avui parlaran en nom d’un grup que és molt més ampli i que completen Alex Ferrerias (veu), Aleix Martí (guitarra), Quim Simon (baix), Andreu Salcedo (trompeta) i Blai Rosés (trombó). Ells ja han anat al local per preparar-ho tot per assajar per als concerts que vénen, i no en són pocs.

ESPERIT COMBATIU

Vida de poble enmig d’una ciutat i música reivindicativa. La Barraca va néixer l’any 2012 de la forma més natural possible, ajuntant-se tres amics per tocar fins que el grup es va anar fent gran. Són joves, però no són ingenus: “Quedàvem per tocar i passar-ho bé, però aviat vam veure que volíem fer cançons nostres i que volíem anar més enllà de tocar i quedar al local d’assaig”, afirma Nil Ollé. D’aquesta manera, i després de quedar finalistes al concurs Emmaqueta’t, van enregistrar una primera maqueta, Entre quatre parets (2015), on apuntaven l’esperit combatiu contra allò que no els agrada i contra la realitat distorsionada en què els ha tocat viure. 5 cançons a mig camí entre el rock i l’ska que ara han consolidat amb el seu primer EP Mig món plora i l’altre calla (Autoeditat, 2016). Una evolució, tant en el so com ens els recursos que han pogut utilitzar: “Hem crescut amb el mestissatge i amb molta fusió d’estils, és una conseqüència natural. No anem a buscar una cosa clara: dues cançons més rapejades, que en la maqueta era més impensable, trossos més guitarrers... cada component va aportant el que coneix i el que ha après.”, diu Nil Ollé. I una cosa queda clara: és sa no encasellar-se. Com també són clars els referents de fora i els nostrats, amb una mirada directa cap al sud. L’onada de grups combatius del País Valencià va néixer, en part, com a resposta a una situació política i social que menystenia i alienava el jovent amb la terra i que esborrava qualsevol tipus de futur possible. Aquí les coses no van massa millor. I, com denuncia en Nil Boladeras, “tal com esta el món, veus coses que no t’agraden, i hi ha un moment que vols escriure una cançó i no té per què acabar de forma positiva o esperançadora. Tenen un punt de crítica i, potser, de pessimisme”. “O realisme”, afegeix Lluc Ferrés.

No entraré en aquesta discussió, però el que és cert és que La Barraca parlen de l’avui i del demà sense pèls a la llengua i sent conscients de qui són i del que volen. En Nil Ollé ho resumeix d’una forma molt descriptiva: “Les nostres lletres intenten ser crítiques des d’on ens trobem ara, sabent que el nostre marge de maniobra cada cop és més limitat”.

Fotografia: Miguel Puertas

DUES CARES D’UN MATEIX MÓN

Mig món plora i l’altre calla, dos móns en un, o un món dividit en dues parts que, ara per ara, semblen irreconciliables. Un escenari hipòcrita que dorm rere un teló que, quan s’aixeca, només mostra el que li interessa. ‘Tragicomèdia’ és la cançó que explica aquesta dualitat i amb la que tot just acaben de presentar un videoclip 100% vicentí. Una cançó que es belluga entre les guitarres rock, les melodies rap i l’ska dels versos; creant un embolcall idoni per a allò que es podria definir com a nits de festa i compromís. En aquesta línia, ‘Avísame si sale el sol’ fa un crit de denúncia i es posa en la pell de “l’altre”, ‘Tatuatges’ parteix de la revolució personal per fer-se global (“sentint que el teu alè és pura vida”) i s’atreveixen a musicar el poema “Sentado sobre los muertos” de Miguel Hernández, sense complexos i amb tota la humilitat del món. En Lluc Ferrés apunta: “Hernández expressa que el poble està adormit i ha d’aixecar-se per vèncer la situació que viu.” I en Nil Ollé remata: “Parlem d’empoderament juvenil, amb entitats com Skallots o l’Assemblea de Joves.” Salvant les distàncies, han passat els anys però moltes coses segueixen igual.

Fotografia: Miguel Puertas

SORTIR A GAUDIR… I A DEIXAR PETJADA

Aquest dijous, La Barraca seran els encarregats d’obrir l’Acampada Jove 2016, un dels festivals de referència dels Països Catalans. “Impressiona?” -“Sí, bastant. És com un regal, vindrà molta més gent que a qualsevol altre concert i fa que hi hagi uns nervis diferents… ho estem treballant molt”, diu Nil Boladeras. “Espero que en gaudim. Si baixem de l’escenari i n’hem gaudit, això és el que ens emportem”, rebla Nil Ollé. Saben, però, que això no és un punt i a part ni un punt i final. Toca treballar, i estan preparats per fer-ho. Això sí, no renuncien a deixar petjada: “És una petita empenta que et pot obrir alguns fronts. És una oportunitat, sens dubte, per deixar el nom allà i que la penya parli i es quedi amb el nom de ‘La Barraca’”, sentencia Lluc Ferrés.

La Barraca volen recórrer tots els pobles i ciutats que puguin, portant el que són arreu del territori. Agafant el relleu i el nom d’aquella altra barraca ambulant que dirigien Eduardo Ugarte i Federico García Lorca i que portaven el teatre i la cultura a les classes populars de la Península durant la Segona República. Alguns diuen que els temps han canviat, però la lluita i, sobretot, els referents, segueixen estant allà. Per això cantaran per tot allò que consideren injust, per veure i viure de forma festiva i combativa el món. Picant pedra. Com escrivia Miguel Hernández:

 “Si yo salí de la tierra (...)

no fue sino para hacerme

ruiseñor de las desdichas,

eco de la mala suerte,

y cantar y repetir

a quien escucharme debe

cuanto a penas, cuanto a pobres,

cuanto a tierra se refiere.”