Cançó de Suburbi

Músic i compositor a Darània i a Túrnez & Sesé

Josep Maria de Sagarra (1894-1961), poeta, dramaturg, periodista, traductor i novel·lista, va ser, i poques són les vegades que es dóna aquesta circumstància, un poeta del poble i per al poble amb una popularitat fabulosa, àmplia i d’abast social ben divers. Com en el cas de Verdaguer, Maragall o Guimerà, els seus versos esdevenien cant col·lectiu i de perdurable memòria popular: El mal caçador (1916), El comte Arnau (1928), El Poema de Montserrat (1950-1955). Les seves obres de teatre van gaudir d’un èxit continuat i aclaparador i van tenir acceptació de manera rotunda en l’imaginari d’aquell públic que acudia a veure les funcions a la seva botigueta! (així anomenava ell el Teatre Romea). Sagarra va ser un senyor de Barcelona, d’Ateneu, d’aperitiu i de taxi, a més d’un creador intens i infatigable:les seves traduccions en vers de les obres de Shakespeare són una autèntica delícia. És clar, ara toca, després de tanta glòria, passar un temps indefinit pel purgatori de l’oblit, del dubte i l’abandó.

Sagarra, els seus versos fets cançons. Els seus poemes, entenedors i directes i al mateix temps amb una llengua rica i vivíssima, posseeixen la virtut incommensurable de remoure i commoure. El desig i l’afany del poema esdevingut cançó: Cançons de rem i de vela (1923), Poemes i cançons (1922). Entre els anys 20 i els anys 30 els seus poemes van ser musicats per mestres clàssics com Amadeu Vives, Eduard Toldrà i Enric Morera. També ha estat interpretat per nombrosos autors de la cançó: Toni Subirana, Lluís Llach amb la celebrada Vinyes verdes vora el mar, Celdoni Fonoll, Ovidi Montllor o Guillermina Motta. Cal destacar un treball de 1979, Balades i cançons de Ramon Muntaner, un disc on juntament amb temes instrumentals i poemes musicats d’en Salvat Papasseit trobem mitja dotzena de cançons de Sagarra, tot i que en destaquen dues meravelles: La cançó de taverna i La balada de les estrelles.

En el llibre Cançons d’abril i de novembre, escrit entre els anys 1915 i 1917, hi trobem un poema absolutament magistral, serè però demolidor, la visió d’un món que s’acaba, d’una ciutat que es transforma. Hi trobem la pena infinita i el contrast de dues cultures expressades en dos àmbits contraposats: el burgès versus l’obrer i la industrialització versus l’horta perduda. Es tracta de Cançó de suburbi: “M’estimo l’horta escanyolida/que de la fàbrica es ressent/i em plau voltar la meva vida/d’aquest paisatge indiferent”, o “I l’home humil que a l’aire ensenya/un front valent i un ull esclau,…”. El poeta s’apropa fascinat a un món que li resulta estrany perquè és allunyat del seu àmbit i ascendència socials, però l’observa, l’admira en certa mesura, i s’hi sent empetitit davant “els homes lleials”: “I és tan mesquina i és tan pobra/la campaneta del meu cor!”.

Aquest poema ha estat musicat per Toti Soler, l’autor i músic -qui sap?- més precís, original i profund del nostre país. Va aparèixer editat al CD: Deu catalans i un rus, disc coral amb el poeta i rapsode Carles Rabassa i la cantant i actriu Esther Formosa i a "M’aclame a tu", interpretada la veu pel mateix Toti en tots dos discs. Hi ha una versió plena de sensibilitat amb la veu de Sílvia Pérez Cruz, qui la va cantar acompanyada de la guitarra del compositor en el documental que TV3 li va dedicar. 

Penso que aquesta cançó és exemple principal de com es musica un poema, la simbiosi perfecta entre el so i la paraula, on tota nota enlaira cada vers, i atorga a totes les idees i a totes les imatges el gran sentit i el gran secret a la vegada; on la música despullada d’artifici i maquillatge es fa enyoradissa, remotament catalana, amb el ressò net i viu dels antics trobadors; i ens confronta, implacablement, amb tot allò perdut, amb la memòria inclement dels dies, amb allò que som o bé que no serem mai: amb “l’arengada platejada”, el “porró de sang”, “el tomàquet d’or” o amb aquell bri de coratge que encara ens fa anar “sota el concert de les estrelles fumant tranquil·lament”.