Subterrània

Als que no som de Barcelona ens costa adaptar-nos al ritme de la ciutat, però hi ha una cosa que ens és especialment difícil: el metro. La calor infernal de les estacions, els passadissos subterranis interminables per canviar de línia, aglomeracions dins els vagons, escales i més escales, avisos per megafonia i músics d’una qualitat no sempre acceptable a cada cantonada, corredisses per arribar abans que es tanquin les portes... Possiblement no hi hagi cosa més estressant sobre la capa de la terra.

Si vas carregat, la cosa ja es fa insostenible. Busca el bitllet sense que et caigui tot el que portes a les mans, intenta passar els torns amb les maletes, treu-te l’abric mentre esperes a l’andana i aguanta’l com puguis si és que et queda una mà lliure, carrega les maletes per pujar unes escales i baixar-ne unes altres deu metres després, torna a posar-te l’abric quan arribes a l'estació següent i has de tornar sortir al carrer...

Qui ens havia de dir, però, que d’una cosa tan terrible com és el metro en podia sortir alguna cosa bona. Josep Pedrals és capaç de fer poesia amb el que sigui i d’inventar-se una cançó d’una cosa tan banal com les parades de metro de Barcelona. Així, sense res més. Un mapa del metro i a recitar. Fondo, Fabra i Puig, Pàdua, Sant Martí, Selva de Mar, Horta, Gornal, Joanic. I així durant més de tres minuts. El millor del cas, però, és que com qui no vol la cosa Els Nens Eutròfics en treuen una cançó senzillament sublim que pot contribuir, per exemple, a fer més amè un viatge subterrani.