Jordi Montañez

anòxia

f. [MD] [BI] [ZOA] Disminució o manca d’oxigen respirable en les cèl·lules o els teixits d’un organisme.

La sala Harlem Jazz Club de Barcelona va esdevenir, divendres passat, el veritable pulmó d’una ciutat a cops mancada d’oxigen, de la mà del cantautor Jordi Montañez, que va oferir als assistents a l’acte un glop d’aire fresc per mitjà d’un concert íntim en què va interpretar les cançons del seu darrer treball, Anòxia (Satélite K, 2015), així com, també, temes de discos anteriors.

Les taules rodones que omplien la sala van anar acollint un públic atent i participatiu, que va poder respirar les alenades de reivindicació social i política que el cantautor del Carmel va anar entrellaçant amb històries d’amor, carícies en forma de cançó i homenatges a les lluitadores i supervivents de tants racons de la memòria històrica.

El festival Barnasants, que Montañez va definir com el “marc de la república popular de la cançó”, va ser l’encarregat d’acollir aquest recital en què la música va esdevenir un mitjà d’intercanvi de mirades, secrets i confessions, d’aplaudiments sincers i somriures còmplices, així com d’una incansable sensació de tenir a les mans, contínuament, el mot exacte en el moment oportú. No hi van faltar, tampoc, pinzellades de poesia i referències a grans mestres de la paraula com Eduardo Galeano, Antonio Machado, Màrius Torres, Carles Rabassa o Quico Pi de la Serra. “Som la pancarta, la poesia, la bandera”, cantava Jordi Montañez en un dels seus temes, i era precisament en això en el que va esdevenir aquell vespre compartit: el puny alçat, l’esperança col·lectiva, la llavor que ha germinat.

La veu i la guitarra del cantautor barceloní es van compenetrar en tot moment amb la suavitat i la mestria de les sis cordes que rascava Pau Romero, productor del darrer disc de Montañez, que va acompanyar el cantautor al llarg de tot el concert. Un i altre van regalar un glop d’aire fresc necessari i ple de força al públic que va acompanyar-los, que no en va tenir prou en arribar al final, i encara va demanar un tema més, per seguir respirant la primavera i la llibertat d’aquell vespre d’acords i paraules.