Ramon Mirabet
La història de Ramon Mirabet podria ben ser el guió d’un llargmetratge. Com a la pel·lícula Once, Mirabet és un músic oferint el seu art als carrers de París. Però a diferència de Glen Hansard que es redimeix amb l’art en una petita botiga de música, al cantant de Sant Feliu de Llobregat la redempció li ha costat uns quants anys després del seu pas pel programa Nouvelle Star –l’Operación Triumfo de França-. Ramon Mirabet va esdevenir un fenomen de masses al país veí, i li proposaren tota mena de contractes musicals per mantenir-se à la page, però ell va preferir tornar als orígens, tornar al carrer i mantenir-se fidel a l’essència que li havien volgut arrabassar en el programa de televisió.
Han passat més de 5 anys, i ara està presentant el seu segon treball. Després de Happy Days (Warner Music, 2013) amb el qual va haver de conquerir de nou un públic, potser el més exigent, el del seu país, ara comença a recollir el resultat de tant d'esforç: l’escalf d’uns seguidors que han sabut descobrir el diamant en brut que porta a dins aquest rara avis.
He anat moltes vegades a concerts en auditoris i teatres, i mai no falla: les butaques i la magnificència de l’espai fan un efecte retentiu que manté les persones clavades al seient al llarg del recital. El que va passar la nit de divendres jo no ho havia vist mai i va ser brutal. Tan sols amb les primeres notes de "Sinnerman" el públic va embogir. Crits, aplaudiments, i smartphones disposats a enregistrar-ho tot. Mirabet és pura seducció. Ja va saber-se posar els francesos a la butxaca –malgrat el seu horrible accent espanyol, com li deien des del jurat del concurs de talents-, i ara ho fa en cada concert. Tant li fa si ja l’has vist anteriorment en directe, com si és la primera vegada; tant li fa si et saps les cançons de memòria, com si no te’n coneixes ni una. Ramon Mirabet et sorprendrà de totes maneres.
Un concert seu és el folk, és Bob Dylan i és Joan Baez. És soul i rythm’n’blues. És ànima negra. És Bob Marley i és carnaval de Nova Orleans. És una infància envoltada de referents musicals. Són quilòmetres i vivències i concerts a les escales del Sagrat Cor de París. És passió, és sentiment, és esforç, és perseverança, és perfecció i és amor. És pura màgia.
I aquesta màgia que brolla de l’ànima de Mirabet es contagia a la resta de la banda i s’escampa com la pólvora per la platea de l’auditori. I és quan s’esmicola la quarta paret, la que separa el públic dels músics, i la sala es converteix en una autèntica festassa. I és quan succeeixen coses imprevistes, com quan una espontània des del pis superior suggereix que les The Sey Sisters –que es troben entremig del públic- pugin a l’escenari a fer una col·laboració, i elles pugen i com si res improvisen meravellosament un "Ben down low" de Bob Marley. El que deia, màgia pura.
La recta final del concert no podia ser d’una altra manera que amb el públic dempeus, completament entregat i deixant-se la veu fent els paparara de "Home is where the heart is" que posa punt i final a la vetllada. La banda saluda, el públic en demana més, el concert s’ha fet curt malgrat l’hora i mitja de durada. Mirabet s’acosta als seguidors amb un somriure enlluernador i la mà al cor en signe d’agraïment i arranca a cantar, a capella, els cors de "For de lady" on d’immediat s’hi afegeix la platea en bloc, acompanyant-ho amb aplaudiments mentre la banda desapareix definitivament de l’escenari.
