El poble sota el barret de fum

Des dels seus inicis, Els Pets han fet de Constantí part important de les seves cançons. “El poble sota el barret de fum”, n’és el darrer gran exemple. Inclosa al disc Fràgil (DiscMedi, 2010), la cançó es converteix en tota una cançó d’amor cap al municipi natal del grup, però un amor expressat al més pur estil Pets: un amor crític i reivindicatiu.

Perquè estimar un indret no vol dir, necessàriament, idolatrar-lo. Això ho saben bé Els Pets i, especialment, Joan Reig, autor de la cançó. Estimar un indret també pot voler dir lluitar per ell, millorar-lo o canviar allò que no li convé. Estimar un indret pot expressar-se perfectament amb una denuncia cap al creixement desmesurat que n’ha provocat l’especulació immobiliària o cap a l’excessiva contaminació que converteix l’aire net en una fal·làcia.

Si l’any 1991, Els Pets llançaven un crit de denuncia amb “Constantí, molta merda i poc vi”, 20 anys després, el grup actualitza aquella crítica però manté la denuncia. Perquè hi ha coses d’aquell Constantí que els feia patir a principis dels anys 90 que no han canviat i les fàbriques segueixen obligant als ciutadans d’aquest petit municipi del Tarragonès a respirar merda artificial. Ara bé, n’hi ha d’altres que si que ho han fet, i no sempre a millor. Els manobres no poden cantar, una ràdio els ha fet callar; els pagesos no tenen gana; ja no sona la vella campana. Però sobretot, aquell Constantí dels anys 90, que ja no era cap espai idíl·lic, s’ha anat expandint fins a convertir-se en massa gran per tots aquells que hi ha nascut, però, alhora, seguir sent molt petit pels qui hi han vingut.