Moments d'incendi
Devia tenir catorze o quinze anys. I, de sobte, una notícia: un dels grups referents del rock de casa nostra se separen. Punt i final (en principi), com quan plou i fa sol i has de triar quin és el teu camí. Els havia sentit anomenar sovint per casa, o a l’escola, sempre per algú més gran que jo. I, preguntant, resulta que des de la panxa de ma mare ja rebia alguna cosa semblant a un uieeeee em va lligar corrent que encara ara no sé desxifrar. Moments difícils: tot canvia al meu voltant, tot passa molt de pressa i vaig perdut. Per sort, el canvi no ve mai sol, i em deixa petits tresors en forma de melodies, cançons que es graven amb foc (i alguna llàgrima) a les capes més profundes de la pell. Cicatrius invisibles.
Si sóc fidel a la veritat, un dels moments clau no va ser fins als 18: surto de l’estació d’Arc de Triomf, devien ser les 9 del matí, no havia esmorzat i portava un mp3, al límit de capacitat. Passant pel costat del parc de l’Estació del Nord, se’m clava al cap: podría ser tan fácil, seria espectacular si fueran reversibles aquellas noches de incendio. I com un huracà em vénen records i imatges, com un frenesí, com si hagués despertat la fera ferotge sense voler-ho. Tant per viure i la sensació d’haver viscut tant ja, d’haver superat molts “primers moments” i d’estar a l’espera que passi alguna cosa gran. Una cosa que no arriba. Als 22, un deixa-la Toni, deixa-la cantant a duo en un Polo a les 6 de la matinada amb un bon amic, quan la nit s’ha acabat i et resisteixes a tornar a casa. Quatre anys de carrera que han passat volant, i que l’excés (en tots els sentits) fa que amb prou feines retingui tres o quatre instants.
Vindran els anys, i amb els anys, la calma. O no.
La qüestió és que, encara avui, intento esbrinar on és aquell far que es mira aquella noia, la noia a qui escric cent mil cartes (a mà, esclar) i que fa que m’estimbi en ciutats adormides. Persegueixo aquesta utopia portant-la a ella i al vent com a única adreça, i perdo el cel. Un dia al parc conec el meu monstre i com si fos Sant Jordi faig justícia fins prometre la Lluna, que allà en diuen Ilargia. Res no m’espanta i aquest cony de temps em fa pensar que és hora de tornar a casa, tantes coses a fer i aquí estic, parlant de monstres i d’una noia que un dia va marxar per no tornar. I, tot i que no ho arribo a saber mai, no m’importa. La incertesa m’ha fet avançar més que no pas cap altra cosa. I les cançons. Companyes de viatge, fidels, capritxoses, inescrutables.
Més monopoli que mai?
Per Pau PlanasAcaba l’any i és moment de fer repàs. O això diuen. Què ens ha deixat l’any, què esperem del següent... Tornar a dir que ha estat un any d’una activitat frenètica i que la música en català està més viva que mai em sembla rebentar tots els detectors de tòpics. Així que superem-ho. Ha estat un any bo, però ens deixa un panorama una mica alarmant. Tot i que no voldria espantar ningú. Alguns dels principals grups del país han plegat veles aquest 2015 i alguns ho faran en els propers mesos –ja sigui de forma definitiva o temporal- i això ens deixa alguns perills de cara al 2016.
De música, no ens en faltarà. De discos, en surten cada setmana i de grups emergents n’hi ha per parar un tren. Però es comença a dibuixar un escenari on dos grups en menjaran bona part del pastís. El 2016 té tota la pinta que serà l’any d’Aspencat i Els Catarres, si més no amb nombre de concerts. I està bé. Sempre que no sigui un monopoli. Seran els caps de cartells dels principals festivals més multitudinaris. Esperem, però, que més enllà d’aquests dos grans noms –amb el permís de Sopa de Cabra i Manel en els festivals més, diguem-ne, elitistes- els festivals ens regalin una mica més de varietat. Per les primeres confirmacions que s’han començat a anunciar, podríem estar davant d’un dels estius més monocolor dels últims anys. Esperem que no sigui així i que m’estigui avançant als esdeveniments.