Skunk Anansie
Poc més de mig any després de la seva actuació al Cruïlla, els londinencs Skunk Anansie han tornat per quart cop a la seva sala habitual, Razzmatazz en la gira de presentació del seu sisè àlbum Anarchytecture (Carosello, 2016). I ho han fet dins del Festival del Mil·lenni, una aposta que potser a alguns ha semblat arriscada però que ha estat un triomf.
Al carrer feia un temps més britànic que mediterrani, però dins, la força vocal de la cantant i líder del grup, Skin, ha fet oblidar a un públic entregadíssim que era un dilluns de febrer. I es que, a punt de fer 50 anys, Skin no abaixa el ritme ni un segon dalt de l’escenari, ni tan sols en les peces més lentes.
Precedits pel duet londinenc femení The Pearl Harts, Skunk Anansie ha obert la caixa de ritmes amb “And here I stand”. I amb ella els salts, els moviments i sobretot la veu d’una Skin entregada al públic que gairebé omplia la sala. Set cançons han calgut perquè Skin fés el que tothom esperava: saltar al públic i fer un “crowdsurfing” fins a mitja sala portada per desenes de mans. I es que la complicitat entre Skunk Anansie i el públic és constant, amb gestos, mirades i crides a saltar o a seguir el ritme amb les mans. Una complicitat que mantenen no només Skin, sinó també la resta de membres del grup: el guitarrista Ace, l’imponent baixista Cass i l’incansable bateria Mark.
Defineixen el seu estil com a “clit rock”, una barreja de rock dur i ràbia feminista negra. Una ràbia que es troba a les lletres de les seves cançons i també en el discurs d’una Skin, molt reivindicativa i que ha cridat a la resistència davant d’un món on el feixisme, el racisme i l’homofòbia prenen cada cop més protagonisme. Del nou àlbum només han sonat quatre temes, prou integrats en un set list que ha sabut combinar peces dels seus primers treballs i dels posteriors al seu retorn. I es que set anys després del seu debut, el 1994, la banda va decidir separar-se per tornar-se a reunir el 2009 reprenent els àlbums d’estudi i les gires per mig món.
El punt i a part del concert ha arribat amb una Skin plantada enmig del públic asseguda al terra del Razz interpretant part de “Little baby swastika”. Dues tandes de bisos, totes amb temes del seu Post orgasmic chill, l’últim àlbum abans de la seva separació. Unes cançons que han fet elevar encara més la temperatura a un Razzmatazz que no volia acabar la festa. I el final ha arribat amb “You follow me down”, una peça deliciosa i que mostra que la potència d’un grup també es pot trobar en les peces més tranquiles.
Poc abans de les onze, els llums de Razzmatazz han tornat al públic a la realitat i al compte enrere per a un nou concert d’aquesta banda londinenca.
