King Crimson
Anar a un concert de King Crimson no és, per res, una activitat passiva que impliqui merament omplir una sala i gaudir de la música. El directe d'aquests mestres del rock progressiu suposa una immersió absoluta. King Crimson és art, i l'art, en el seu sentit més autèntic, no és mai una experiència lleugera: l'art té el poder d'entrar dins la ment de qui el sent per remoure-li allò més profund de dins seu i no deixar-ho, mai, com estava abans.
Travessar la porta de l'Auditori del Fòrum és, avui, baixar unes escales que porten a l'interior d'un mateix i disposar-se a ser, a perdre's, a trobar-se. I, sense ser encara conscients d'això, ho fem, hi entrem. Les parets altíssimes guien la meva vista fins un sostre que sembla un cel platejat, profund, on semblen brillar centenars d'estrelles que, de cop, s'apaguen.
Les mirades es dirigeixen cap a l'escenari, regnat per tres bateries a primera fila. A segona, un seguit d'instruments que seran manejats per quatre músics excel·lents. I, així, els artistes pugen a l'escenari. El quadre que es mantindrà durant gairebé tot l'espectacle queda conformat. Set músics amb els seus instruments, força estàtics, pintats de llum groga, davant d'una profunda cortina del color de la nit.
I sona la música i el cor batega fort, molt fort. Un cúmul de sons, colors i textures recorren cada racó de la sala, cada racó d'un mateix. King Crimson ens ofereix algunes de les seves obres més potents: “Larks Tongues in Aspics” part 1 i part 2, “Peace and end”, “Red” i “The Court of the Crimson King” són només algunes de les cançons que vivim en la primera part del concert.
Són temes molt prestats a la improvització, a solos de diversos dels instruments que sonen i, sobretot, amb molta presència dels tres percussionistes que toquen alhora en quasi totes les cançons del concert. Temes en què la veu és només un instrument més, sense un element que guïi el públic (com sol ser el cantant en altres tipus de música). Temes que sonen i deixen a les mans de l'oient atribuïr-los un significat o altre. Temes llargs i vius, que provoquen en cada espectador una experiència diferent. Com l'art. Recordo algunes obres surrealistes. Recordo, també, les obres de Pollock, en les quals cada pinzellada aleatòria acaba sent necessària per conformar un tot únic.
Les estrelles del cel tornen a brillar i els molts espectadors que seuen a les butaques blaves les abandonen per sortir a pendre l'aire uns minuts. Centenars de persones que majoritàriament ronden els 50 anys surten de la sala, i nosaltres, molt més joves que ells, ens apropem a les tres reines de l'escenari: una Tama, una Sonor i una DW.
Passats els vint minuts establerts, l'auditori torna a omplir-se i King Crimson tornen a fer-lo vibrar. Una vegada vaig escriure, en un poema, “despulla't, quan entris en aquesta cova, sigues només tu”. Aquesta nit, la sala és una cova i els assistents hem deixat fora de la mateixa tot allò que s'allunyi del nostre jo més intern. Sentim. Som.
Els músics interpreten “Epitaph”, “Easy money” i “Indiscipline” i desperten, així, mil sensacions i aplaudiments. Però és “Starless” la cançó que, en acabar-se, fa aixecar tot el públic i brillar les llums de nou; una cançó que em trenca, que no em sento en dret ni capacitat de descriure, una cançó que tenyeix aquesta cortina, que era blava, d'un vermell intens, crimson.
“21st Century Schizoid Man”, però, és l'última peça del concert. No es podia esperar menys. King Crimson han vingut, han tocat, ens han ofert una experiència increïble, ens han endinsat dins de nosaltres mateixos, ens han fet tancar els ulls i mirar dins de nosaltres mateixos. Avui, plenament, som. I ara se'n van, i ho fan de la millor manera: amb un final femení, suspensiu.
