Beyoncé
Fa temps que tenim assumit que els concerts de gran format, sobretot quan es tracta de les grans dives del pop, tenen més d'espectacle que de concert. Coreografies, canvis de vestuari, pirotècnia, efectes especials... En una cursa per aconseguir l'escenografia més imponent, la música ha quedat en un rang secundari davant de l'espectacularitat. L'actuació de Beyoncé a l'Estadi Olímpic n'era la màxima expressió.
Un immensa pantalla de leds rotatòria amb forma de cub presidia l'escenari i esdevenia el pal de paller d'una posada en escena en què cada moviment semblava calculat al mil·límetre i que feia embogir els més de 46.000 assistents que pràcticament omplien l'estadi. Un xou a l'americana on no hi faltava de res. Flamarades que s'encenien a la part alta de l'escenari, quilos de confeti que es repartien per tota la pista, focs artificials i pirotècnia per tots els gustos... I, com no, unes coreografies perfectament treballades i canvis de vestuari constants (la cantant va lluir fins a sis conjunts diferents). La màxima expressió de l'espectacularitat.
Davant d'una posada en escena d'aquestes característiques, però, el risc que la proposta musical es dilueixi és elevat. Oblidar que, al cap i a la fi, el que s'està presentant són una sèrie de cançons, pot provocar que tot l'espectacle quedi impostat i buit de contingut. I això, en certa manera, és el que li va passar a la diva de Houston. La cantant es deixava anar seguint unes coreografies brillants, però els cors d'unes coristes que pràcticament no vam veure -la banda estava completament amagada en un racó de l'escenari- i els trams de música enllaunada acabaven tenint més protagonisme que la seva pròpia veu. Només algunes de les cançons més pausades del repertori com la balada "Me, myself and I" permetien descobrir el seu potencial vocal, que ressorgia amb peces com "Love on top", interpretada a capella durant el que seria un dels moments més íntims de la nit.
Beyoncé volia fer embogir el públic i optava per fer-ho amb l'embolcall enlloc de fer-ho amb les cançons en si, però se'n sortia a la perfecció. Sap com connectar amb els fans, com jugar amb els tempos del concert i com aconseguir que tot un estadi acabi rendit als seus peus. Optava per enllaçar temes a gran velocitat, de vegades sense ni tant sols interpretar-los complets i per oferir moments visualment memorables jugant amb els efectes especials que li permetia explorar la immensa pantalla. Fins i tot s'atrevia a inundar l'escenari central per cantar i ballar descalça sobre l'aigua abans de quedar sola a l'escenari per acomiadar-se amb "Halo" entremig de focs artificials que il·luminaven el cel de l'estadi.
I és que qui va a escoltar un concert de Beyoncé segurament hi va per això: per l'espectacle. Potser no hi busca unes interpretacions acurades de les seves cançons, ni l'exhibició vocal de la cantant. Segurament no li interessen els músics i ni tant sols el molesta que el concert duri poc més d'una hora i mitja (del qual, descomptant els molts instants de projeccions per cobrir els canvis de vestuari, queda poc més d'una hora d'actuació). Potser hi va pels balls, els efectes i la posada en escena més que per les cançons. I això deu ser el que ha detectat la cantant i el que ha volgut experimentar amb la gira Formation World Tour, que a Barcelona feia la darrera parada del tram europeu.
