Paco Ibáñez
El Teatre Joventut evocava nostàlgia des d’un bon principi. No només per l’edat de la gent allà aplegada, si no per l’atmosfera present. Semblava que els anys no haguessin passat, que allò fos com tornar a aquells passats de cantautors, on cantar ja era una afrenta enorme al poder establert.
Apareix l’estrella de la nit. Vestit de negre, amb la senzillesa que el caracteritza a ell i a tot el que l’envolta. L’escenari, amb la única decoració d’una cadira on posar-hi el peu i un moble amb un got d’aigua. Ni tan sols té un paper amb les cançons que tocarà. La sola presència d’un Paco Ibáñez tranquil i somrient ja l’omple, coneixedor de que té el públic guanyat des del primer moment. Amb un “Bona nit” i unes paraules, comença cantant un dels poemes musicats de Luis de Góngora, “Déjame en paz amor tirano”. Aquí és on s’aprecia el desgast del seu cos. La guitarra baixada mig to, la seva veu encara més greu… Amb la següent cançó queda patent que 81 anys passen per tothom, i que la ment també se’n ressenteix, quan s’oblida de part de la lletra de “Coplas a la muerte de su padre”, un altre poema musicat, aquest de Jorge Manrique.
Però Ibáñez té una cosa, una llum, que és la llum de la determinació. De seguir dient les coses tal i com les pensa, amb la seva consciència de que cal cambiar el món, despertar consciències. I ho diu amb la força del passat i l’experiència, amb la força de la seva boca amb veu de caverna. Com ell diu, “el passat ha tornat per carregar-nos de futur”.
El concert segueix, entre anècdotes, rialles, records de la seva infància en forma de cançons en castellà, català, èuscar i gallec, salutacions a l’expresident Pasqual Maragall, present entre el públic, i himnes com “Andaluces de Jaén” corejats pel públic a ple pulmó. Un altre cop Ibáñez treu a la llum la seva simplesa quan la guitarra perd una corda i, sense aturar el concert, segueix tocant, sense canviar-la. La veritat que la solemnitat, encara que desenfadada, del concert queda patent.
Després d’un breu descans de quinze minuts, apareix altre cop amb una reivindicació del dret a decidir i, ovacionat pel públic, treu totes les seves grans cançons, començant amb “Como tú” i acabant amb “Palabras para Julia”, “La mala reputación” (molt demanada pel públic i on torna a oblidar-se de la lletra) i, finalment, un “A galopar” que sona a himne. Ara sí, finalitza un concert de dues hores, on queda clar que, malgrat li puguin fallar la ment, guitarra o veu, la determinació farà que Paco Ibáñez segueixi cantant amb les mateixes ganes que quan cantava a l’Olympia.
