4hiverns

L’hivern, escrivia Miquel Martí i Pol, “és just, restitueix la llum al seu límit més pur [...] i ens incita quietament a la tendresa”. Potser és per aquest motiu que les cançons de 4hiverns tenen aquest punt de tendresa que només pot ser fruit del fred. I és que Carles Querol s’ha acabat adonant amb el temps que quan compon sempre és hivern. I d’aquí, el nom.

Querol té una llarga experiència musical. Ha passat per molts altres grups i, per tant, no és la primera vegada que trepitja un escenari. Ho ha fet amb Experiment Zero, First Aid Kit i Erm. La gran diferència amb el projecte actual, però, és que amb 4hiverns és la principal cara visible. Acostumat com estava, per exemple, a Erm, a estar amagat darrere la guitarra, ha hagut d’aprendre a ser més polifacètic: expressar, cantar, afinar bé i comunicar alhora. “De cop s’ajunten una sèrie de coses que no són fàcils però amb l’experiència del primer disc hem assolit la calma”. En els seus inicis va començar tocant amb un grup que es deia Experiment Zero, on hi havia Pau Vallvé i Jordi Lanuza (Inspira), un projecte d’adolescència basat en el rock més potent. Anys més tard, al 2004, va arrancar, amb l’Agnès Aran, un projecte electrònic, on els temes eren en anglès: First Aid Kit. Després d’aquest èxit a escala nacional, va seguir treballant les seves cançons i quan va veure l’oportunitat de buscar més components per a la banda va presentar el projecte a antics companys de professió i tot va començar a rutllar.

4hiverns són Ramon Aragall a la bateria, Pedro Font a la guitarra, Alex Molas al baix i Carles Querol, veu i guitarra. Són 4 músics, però sobretot, 4 amics. Querol explica que amb Aragall i Font van forjar la seva amistat a Erm. “Ja ens coneixíem d’amics comuns però vam fer l’amistat més dura i potent durant aquella època. Ens vam entendre molt bé i érem més que músics. Fèiem més coses a part de música”.

Decimals (Delírics, 2017) és els seu segon disc, un disc que ha vist la llum aquest febrer, però que s’ha anat coent a foc lent amb el perfeccionisme d’aquells que mai no el voldrien donar per acabat. “És molt pulcre perquè hi ha molt detall, s’ha cuidat mot bé cada so i és molt matemàtic, tot i que és molt difícil ser exacte perquè t’hi estaries fins a l’infinit treballant i modificant les cançons”. És un disc matemàtic, sí, però alhora és un recull ple de poesia que evoca una explosió d’imatges terrenals. Querol insisteix a dir que el disc no té una temàtica concreta. De fet, empaquetar tots els temes en un títol és una cosa que no li agrada gens. Per això, el primer àlbum es deia de la mateixa manera que el nom del grup. Aquest cop, però, han sigut més atrevits i s’han aventurat a posar-hi nom. “Vam trobar que amb Decimals ho lligàvem tot. Tota aquella sensació que teníem d’haver treballat d’una manera, d’haver tingut una sensació de frontera, d’infinit, d’haver-ho processat tot molt, ho emmarcava tot”. En una entrevista a l’estudi, La Tornada va fer servir dos adjectius per definir com és aquest disc. Pulcre i exacte. Dues paraules que Carles Querol subscriu completament. I és que resumeixen a la perfecció tota la feina que hi ha darrere. És un disc que “s’ha treballat durant molt de temps, tant en la preproducció com en la posada en escena a l’estudi i la gravació i ho hem fet sense cap mena de pressa”.

No us penseu, però, que un cop gravat, aquesta pulcritud ja s’ha esvaït. De cap manera, perquè és un disc complicat de tocar en directe. Ara, que començaran a encarar les primeres presentacions, saben que tenen un gran repte. “Hi ha molta part electrònica que no volíem deixar gravada i que sonés de fons, tot tocant-hi a sobre. En aquest cas volíem que molta part de l’electrònica rítmica que hi havia fos tocada en directe”.

 “Vam trobar que amb Decimals ho lligàvem tot. Tota aquella sensació que teníem d’haver treballat d’una manera, d’haver tingut una sensació de frontera, d’infinit, d’haver-ho processat tot molt, ho emmarcava tot”

CANÇONS POÈTIQUES, ENGENDRADES PER LA TENDRESA

En una de les moltes incisions poètiques de les lletres, a “Bells horitzons”, Querol canta a la seva filla i li explica que fa gairebé tres anys “va fer esclatar colors a l’horitzó” i és que quan passen coses grans i maques, esclaten colors a l’horitzó.

Són pulcres i exactes, però sobretot delicats. En cada nota, en cada acord. Les guitarres a “Els Jardins de l’obsessió” no només són delicades sinó que també són sensuals alhora.

Però hi ha una cosa que es repeteix a cada cançó: la tendresa. I amb ella, les notes transporten i abdueixen aquell que les escolta. Que bé que durant una temporada a l’any arribi l’hivern per incitar-la i crear peces com les de 4hiverns.