Painomi

El 2017 ha començat amb força. Tot just hem encetat un any que vindrà farcit de noves propostes, tant de grups consolidats com de grups novells, retorns esperats i algunes sorpreses. Malgrat això, no oblidem un 2016 que ha deixat una collita molt fructífera, però que sovint ha passat de puntetes en aquesta era de la sobreinformació. Així, fem una mirada a fa tot just sis mesos per parlar de les Painomi i del seu segon disc, Podria ser pitjor, podria ploure (RGB Suports, 2016). Aquesta proposta de pop-rock intimista va néixer quan les seves integrants tot just acomplien la majoria d’edat amb el disc Estimat convidat (RHRN, 2013) i després de bregar-se per canals com YouTube, on demostraven què eren capaces de fer amb els seus jocs de veus i unes lletres sorprenents més pròpies de grups d’altres generacions. Lletres dures, sovint divertides i amb un punt d’ironia i tendresa que empasten com ho fan elles entre sí: no deixen de ser amigues que es troben per fer música i seguir il·lusionades. M’assec amb la meitat del grup, la Clàudia López i la Isabel Archs per esmorzar en un espai singular: Can Ginestar de Sant Just Desvern, on prometem tornar a la terrassa quan el temps acompanyi més. Fa sol i també fa fred, però podria ser pitjor. I m’expliquen per què.

                                                                                                         
TOT SÓN IMPASSOS: D’ESTIMAT CONVIDAT A PODRIA SER PITJOR…

“No érem conscients del que era el món de la música.” La Clàudia ho té clar, i és que quan van començar tot just acabaven l’escola i, com aquell que diu, s’acabaven de conèixer: “Ens vam trobar molt fortuïtament a l’escola, ens vam posar a cantar i vam descobrir que, estant a la mateixa classe, no havíem coincidit mai en aquest sentit. Vam anar fent temes, però sense pensar en una idea concreta, no pensàvem que acabaríem en un estudi amb l’Oriol Farré (Gossos).” explica la Isabel. Un pas natural per treure un primer disc, però que xocava amb el que eren i el que havien viscut: “Vulguis o no, amb 17 anys estàs en una bombolla. Parlàvem de coses que ens neguitejaven una mica, però no anàvem amb la idea de crear un fil conductor. Érem més petites, més innocents.” A Estimat convidat obrien amb una declaració d’intencions: ‘Jo no vull ser realista’. I ara, ho sou? “Ara som més realistes. El ‘Jo no vull ser realista’ ens l’hem menjat. Som més grans, hem crescut i tenim altres inquietuds. Ens han passat coses complicades.” afirma la Isabel.

Lluny d’amagar-se’n, fan un salt endavant. En molts sentits: “Amb el primer disc vam tenir molts problemes. Bé, vam tenir molts concerts, un mànager i a nivell artístic va anar bé. Però a nivell personal no va funcionar bé. Llavors va haver-hi “típics problemes de grup” i destrossa molt, tant individualment com grupalment. Podíem deixar-ho aquí i ja està o seguir fent, i nosaltres quatre enganxem molt bé. Vam decidir: fem aquest disc, i el sentirem com a propi perquè el mourem nosaltres, sense interferències. És un disc per resorgir de la merda que vam viure amb el primer. Tot són impassos, ara estem en una situació que veiem que portarà a una altra, a una altra música, a una altra idea, i amb més il·lusió. Aquest disc ha estat una bogeria, per molt que t’ho expliquin no saps com organitzar-ho.”

"Aquest segon disc és un disc per resorgir de la merda que vam viure amb el primer"

LA TERÀPIA D’ESCRIURE

Avui, tres anys després, ho veuen diferent. No són a l’escola, i a banda de la música ho compaginen amb altres feines i vocacions. Això sí, tenen clar que el que els passa és la base de Painomi: “Quan m’ha passat alguna cosa xunga, necessito posar-me al piano. Necessito exterioritzar el que penso, o la merda que sento, com si fos una teràpia. Tot per poder dir: això és el que sento” concreta la Isabel. Per la seva banda, la Clàudia també ho veu d’una manera molt similar: “A Podria ser pitjor, podria ploure gairebé són tot desgràcies relacionades amb amors, família, rotllos d’una nit (com a la cançó “M’has dit”: No se’n recorda del meu nom, i jo aquí muntant-me la pel·lícula!), però són històries que tothom pot fer seves. I sí, sempre és més fàcil escriure coses negatives que t’han passat. Quan dius ‘quina merda’, és quan vénen més ganes d’escriure.”

Són joves, són realistes i, tot i que no tot surti bé, sempre tenen una porta oberta a l’esperança. Al tema ‘Descalces’, que obre el disc, canten: "Hem vençut els nostres monstres. No tots els camins són de flors ni ens portaran a Roma". És una reivindicació del que sou? “Totalment” -afirma la Isabel. “És un tema que parla de nosaltres quatre, de tornar-nos a conèixer. Hem vençut i no sabem si funcionarà. Hem guanyat aquesta batalla amb la indústria i sense acabar malament amb tothom, no serà fàcil, però seguim aquí.” “I amb moltes ganes, és un aprenentatge a tot el que vindrà” rebla la Clàudia.

Artistes com Joan Dausà, Els Amics de les Arts, els Manel del principi i, més recentment, Maria Coma, han marcat un abans i un després en les seves composicions: “Amb el primer disc agradàvem molt sobretot als nens petits. Els cridàvem l’atenció i flipaven amb la nostra música. Aquí hem volgut abarcar un públic més de la nostra edat, amb bases més electròniques. Ara la gent de la indústira no es mulla. O saps que tindrà cabuda en el món, o adéu.” afirma la Clàudia. Canvis i evolució, però que no perverteixen una essència volgudament senzilla i còmplice amb el públic, com també mostren en les seves actuacions en directe: “Busquem sobretot que el públic ens escolti i estar vinculats a ells. És la millor recompensa. No som conscients del que podem arribar a agradar a la gent. A vegades ens comparem amb altres grups, i és el pitjor.” diu la Clàudia. “Que la gent s’ho faci seu, que entenguin la idea del disc i s’identifiquin amb ell” afegeix la Isabel. No tenen dubtes.

"Hem vençut i no sabem si funcionarà. Hem guanyat aquesta batalla amb la indústria i sense acabar malament amb tothom, no serà fàcil, però seguim aquí"

DE QUÈ TENIU POR?

Lletres que parlen d’anhels i on, fins i tot, s’intueixen pors o crisis existencials. La pregunta és inevitable: De què teniu por? “Com tothom, de cagar-la” apunta la Isabel. “‘Caterina’ és una terrible por al pas del temps, tractant un tema com l’alzheimer. La por a no recordar les coses, a que passi el temps. ‘M’has dit’ és por a enamorar-te d’algú i que siguis com l’últim mono per aquesta persona, és por d’això.” Amb tot, riuen i agraeixen que els hagi passat tot el que els ha passat: “‘Amb gust de mar’ diu gràcies per fer-me passar tot això. Encara que hagi anat malament, tot té un aprenentatge, tot ens ensenya alguna cosa. No cal tirar-nos a les vies del tren.” explica la Clàudia. I encara una altra cançó que és tota una premissa: "La gran mentida". La vida, ho és? “Sí. L’univers Hollywood i alguns llibres t’ensenyen una manera de viure que no és real. La informació està manipulada. És una gran mentida.” La Isabel afegeix: “Estem molt empapats d’aquesta cultura. Hi ha gent que es posa malalta, hi ha gent que es mor, gent que t’utilitzarà, que et posarà les banyes… però tot sempre ha d’acabar bé, no et deixen veure el contrari. I quan sí acaba malament, penses: això no em passarà a mi”.

Què fem, doncs? “Sobreviure, mirar la part positiva” diuen, gairebé a l’uníson. Treure-li ferro a l’assumpte, com fan amb el propi títol del disc: “Vam veure que no hi ha cap cançó que no contingui una desgràcia i vam decidir treure-li una mica de pes. Som unes dramàtiques, però podria ser molt pitjor.” assenyala la Isabel. “Estem tenint molt mala sort en diferents aspectes, així d’acord al títol. No hem pogut fer molts concerts, hem anat justes de temps, vam voler fer un videoclip que no va sortir bé…” sentencia la Clàudia. Em sobta la franquesa i la sinceritat de les Painomi. En un món on moltes vegades la veritat s’amaga rere les aparences, elles denuncien allò que no els agrada, ho converteixen en cançó i s’exposen tal com són davant del públic. Probablement és per això que segueixen i seguiran al peu del canó. Perquè no hi ha monstres que les puguin aturar.

Per acabar, proposo que fem un exercici: Com us veureu d’aquí un any? Això sí, només en clau positiva. “És complicat dir només coses bones” ironitza la Isabel. “Amb un EP sota els braços, amb alguna versió per exemple per Sant Jordi i tirant endavant. Tot el que hem fet malament, reconvertir-ho per fer arribar la nostra música a més gent.” I com us voleu sentir? “Més unides. I de puta mare”. “Espero que tinguem més temps per poder composar, per poder sentir-nos més grup. Com al principi, amb més temps per dedicar-li i sense desmotivar-nos” puntualitza la Clàudia. Camins per endavant i molta il·lusió, sense perdre de vista que a la vida no tot són flors i violes. Les Painomi han vingut per quedar-s’hi, per explicar el seu punt de vista i fer d’allò complicat una melodia senzilla i directa. Encara que pugui ploure.

"Som unes dramàtiques, però podria ser molt pitjor"