Bipolar

Els Bipolar estan d’estrena, però no són uns nouvinguts. Ara mateix es troben immersos en la presentació del seu nou disc Fènix (Música Global, 2016) i estan de ràdio en ràdio i d’entrevista en entrevista. Amb tot, trobem un forat per xerrar tranquil·lament amb una cervesa al davant, que s’allarga perquè resulta que l’Albert Cornellà i jo som vells coneguts i toca posar-nos al dia, ben bé com al 2010, quan compartíem bucs d’assaig a Sant Just Desvern i passàvem l’adolescència (o el final d’aquesta, en el meu cas) tocant fort i estrident com si ens anés la vida en cada nota. La conclusió us l’avanço ara: aquella màgia no l’hem perdut.  

Són un grup jove i juvenil, però sense malentesos: treballen cada nota, cada lletra i cada sentiment, no deixen res a la improvisació. I sonen frescos, després que gairebé s’hagin quedat sols en aquest estil i en català. Grups com Teràpia de Shock, Okey Ok, Amelie o Vuit han plegat veles (d’una manera o d’una altra) i l’escena pop-rock d’aquí ha quedat una miqueta més òrfena. Tot i així, ells estan disposats a agafar el relleu, sense massa etiquetes ni estridències, simplement sent ells mateixos i fent la música que els agrada.

CANTO EN LA LLENGUA AMB QUÈ SOMIO

Tot just presenten el seu primer disc en català, Fènix (Música Global, 2016), un llarga durada que ha sortit després d’anys de molta feina: “Veníem de cantar en castellà, de manera independent i, tot i que va anar molt bé, era molt complicat… Vam estar intentant fer-nos un lloc, vam guanyar concursos i vam fer la nostra gent. Per a nosaltres l’idioma ens és igual en el bon sentit, m’explico: l’important és la música, no l’idioma en què cantis. Però què coi? Perquè no provem coses en el nostre idioma, en la llengua en què parlo, amb què somio… per què no ho provem?”. I així decideixen cuinar a foc lent aquest Fènix, sent més clars i més directes. Pregunto: “Fa impressió? Com ha anat la rebuda?” -“Estem arribant a més gent de la que ens pensàvem, la música no té fronteres. Si pots sonar a la ràdio, arribes a molta més gent i pràcticament no hem rebut cap crítica negativa. És més sincer tot, m’expresso millor. Amb 18 anys ho vam fer d’una manera i ara ens llancem a la piscina”. Canvis, en positiu i que rellancen el grup com s’insinua en el nom d’aquest treball. Canvis que van molt més enllà d’un simple títol: “El títol del disc té diverses casualitats i lectures: dóna nom a l’au fènix que reneix de les cendres, és clar. Vam començar ara fa 5 anys, ens hem trobat molts obstacles, però sempre hem intentat avançar, potser no valia la pena però nosaltres no ens hem rendit mai. Podríem haver tirat la tovallola molts cops, sí, però som aquí perquè ens apassiona el que fem. Tot nou, començant gairebé de zero.” La vida, però, a vegades també reserva canvis que no són els que ens agradarien. I en boca d’una persona tan alegre i optimista com l’Albert, posa la pell de gallina: “També va passar que havíem de decidir el nom del disc en dos dies i en aquells moments vaig tenir un accident de moto molt greu. Molt, molt greu. Vaig estar un mes molt malament, a casa, donant-li voltes a tot i plantejant-m’ho tot. Al grup no s’ho podien creure. Així que Fènix també respon, una mica, a això”.

"Vam començar ara fa 5 anys, ens hem trobat molts obstacles, però sempre hem intentat avançar, potser no valia la pena però nosaltres no ens hem rendit mai"

VINE I DEIXEM-HO TOT

Aquest era un dels noms que sonaven per titular el disc i també és una carta de presentació: “És un tema que, evidentment, parla d’amor, però marca una mica el missatge de 'ho hem deixat tot per la música' i ho seguirem fent fins que no ens quedin forces.” També marca la línia del disc, que se sosté en el pop-rock, però que juga amb l’electrònica en alguns temes, el punk, el rap o el reggae: “Com a so és un resum ampli del que és el CD, ho engloba tot. Segueix una línia però és completament variat”, rebla l’Albert. Cançons com ‘Reset’, on parlen obertament d’ells i de què hi fan aquí o ‘Creuem la sort’, on melòdicament i lletrísticament reflecteixen què són i què busquen. Un dels seus pilars, però, és el directe: “El nostre directe és superenèrgic i participatiu amb el públic. Volem que sigui partícep, que sigui un més. Que surtin amb la sensació de ganes de més. Cantem les cançons transmetent cap enfora perquè la gent se les faci seves. L’hem pogut presentar a l’FNAC en format acústic i íntim i va anar molt bé. El que he vist és que abans, quan ho fèiem en castellà, no érem conscients que és una altra història. En català, amb el nostre públic, has de conèixer la gent i valorar la proximitat amb els teus, hem millorat moltíssim. Ara mostrem més tranquil·litat, som com som. Abans potser projectàvem una imatge que no era, i ara mirem de ser nosaltres mateixos. Als directes es veu que som un grup molt proper.” 

Malgrat això, manquen les oportunitats per sortir i fer carretera, com reconeix: “Aquí costa més sortir, en el nostre i en tots els estils. No hi ha un circuit fet i el que hi ha està tancat. Moltes vegades amb els mateixos grups, on la gent acaba escoltant a tot arreu el mateix i li acaba agradant el mateix. És un peix que es mossega la cua i fa que la gent no pugui descobrir altres grups i estils que també els agradarien. Crec que ens estem estancant una mica.”

NO POTS AGRADAR A TOTHOM

Tan cert com això és que els Bipolar tenen ganes de tocar i de presentar un CD que se senten molt seu, valgui la redundància. Tot i que semblar obvi, això a vegades no ho és tant, i ells ho reivindiquen amb els peus a terra i el cap molt alt: “L’únic que esperem és arribar al màxim de gent possible. Que ens escoltin i ens coneguin. No pots agradar a tothom (si no algú mentiria!), però que la gent tingui l’opció de conèixer-te és un triomf.”

Bipolar aposten per la complicitat dels qui ho tenen tot a favor: bones cançons, passió pel que fan i tota la carn a la graella. I, com l’au fènix, tornar a començar per volar ben amunt. No són “coses a l’atzar”. No pararan. I en sentireu a parlar.