La Folie

Barcelona, hores després de classe del Taller de Músics i moltes ganes. Amb aquesta mescla neix, podríem dir que el 2012, aquest projecte boig i espontani que més tard es diria La Folie. Com el coneixem ara, amb aquesta forma definitiva, la seva història comença però fa poc més d’un any, quan els seus actors comencen a provocar coses i la mescla comença a reaccionar.

Un projecte bonic, que beu, a més de les ganes, de la feina ben feta i de la constància, per sobre de tot de la il·lusió. Cinc músics compenetrats que fan fluir com aigua un procés que s’han fet seu per igual: Andreu Roig (composició, guitarra i cors), Paula Giberga (veu), Gerard Cassola (baix), Ferran Badal (flauta travessera, saxo alt i teclat) i Bernat Fisas (bateria).

Però expliquem què és La Folie a qui no els ha escoltat. Com entendre-ho? Doncs d’entrada dir que La Folie va lligat amb els sentiments. Les cançons els surten de les entranyes i per això, per sobre d’estils, el plantejament teòric de les cançons parteix d’aquí, de despullar-se. Com explica la Paula: “Més enllà d’això som una banda que fem pinya i musicalment afegeix cadascú el seu granet que alhora és una empenta d’ànims per al funcionament del projecte, cosa que no vàrem aconseguir fins que no ens vàrem despullar tots del tot.”

La Folie és emoció implacable, i aquesta n’és l’essència. Anant a buscar un inici menys abstracte, la forma del projecte s’origina bastant des de la poesia. És per això que han acabat definint el seu estil com “poesia musicada”, un concepte una mica delicat perquè pot generar dubtes. Explica: “Sovint en dir-ho, la gent s’ha esperat coses diferents, com un espectacle recitat o una cosa menys musical. Tot i això jo m’hi sento molt identificada en tant que la poesia sovint passa per explicar les coses 'dient però no mostrant', és a dir, explicant les coses però camuflades, anant-les a buscar molt endins però sense explicar-les d’una manera bàsica i prou. Les cançons de La Folie en el fons són això, i penso que si algú ens veu en directe, encara que en sentir que fem 'poesia musicada' s’esperi una cosa i se’n trobi una altra, ja entén perquè ho diem. Entén la importància que donem a la forma i a l’estètica i la importància que donem a fer entendre el que hi expliquem, que de seguida es veu que són sentiments amb els quals ens despullem.” Un concepte segons com arriscat però que val la pena de dir proposant a l’oient descobrir-ne el significat, no de cap altra manera que amb l’escolta fidel de la seva música.

En aquesta línia, la música de La Folie té dos vessants. Per una banda el millor avantatge del pop: melodies boniques i d’escolta senzilla, que fan de les cançons una porteria sense porter, una cosa fàcil d’entrar, senzilla de digerir. Per altra banda però, també té el millor de la base teòrica i musical que correspon a la mateixa qualitat acadèmica de La Folie: amb les seves cançons passa que tenen el rerefons suficient per a entendre-les millor amb la seva múltiple escolta, que necessita una digestió més dilatada si s’hi vol trobar el sentit de debò. Això demostra els fonaments sentits i suats del projecte, que ara es guanya merescudament aquesta reflexió obvia i justa per part de qualsevol oient crític.

Traficants de somnis: un primer disc per a somiar

La Folie és una escala evolutiva. Un projecte en constant desenvolupament que creix a un ritme frenètic des del seu inici. Fa un any i escatx, coincidint amb una professionalització més seriosa com a banda, és quan canvia més radicalment. Després d’un procés de composició, selecció i maquetació primera d’uns temes, el procés culmina amb la gravació de Traficants de somnis (Petits miracles, 2016), un primer disc de títol amb voluntat somiadora explícita i que de veritat els fa somiar.

Filtre important quan passen per l’estudi, amb una contundent producció que fa estellar el potencial dels deu temes. Com explica la Paula: “El disc va canviar radicalment en qüestió de dies quan vam decidir gravar-lo. El primer explosionador dels canvis va ser en Joan Rovira, que va col·laborar al tema “Traficants de somnis”. Assajant-lo ens va proposar canvis que ens van agradar, i a partir d’aquí vam començar a produir i fer canvis a tots els temes a consciència. Al final, en deu dies que va durar la gravació del disc va acabar prenent una forma ben diferent.”

La gravació també va acabar essent una aventura per a La Folie, més enllà de la seva primera experiència en un estudi com a conjunt, va ser una experiència com a grup del tot enriquidora. Anecdòticament diuen: “Van ser com unes colònies de deu dies on vivíem, menjàvem i dormíem junts. En Gerard va marxar un dia i com que s’enyorava va tornar el dia següent! Va ser genial!”

Amb tot plegat, Traficants de somnis acaba sent una aventura per a ells. Un camí emocionant que, de moment, va culminar el diumenge 10 d’abril amb la presentació del disc a la 2 de l’Apolo, en un concert amb totes les entrades venudes davant d’una autèntica munió de fans que se sabien totes les cançons. “Vam flipar perquè hi havia gent que se sabia absolutament totes les lletres i no cal oblidar que estem parlant d’una presentació de disc, és a dir, d’unes cançons que en principi no hem tocat mai en directe. Va ser espectacular”, explica la Paula.

Optimisme, il·lusió i ganes de treballar, insisteixo, com a fusió primera i definitiva. Decisió que més enllà del misticisme emocional, els ha convertit ja en un grup que fa falta, tant per sentimentalitat, cosa que a vegades es troba a faltar en la música, sobretot en la més pop, en plena reinvenció; com per ineditesa, una originalitat que demostra que quan vol i quan és justa, la indústria de la música dóna els fruits saborosos a qui els han sembrat, a qui té sort, però també a qui a més té talent i és treballador. Amb la seva proposta genuïna, La Folie la crida el gran públic a ser la descoberta de la temporada, una descoberta però, que a l’igual que les seves cançons, té encara més a dir quan el nombre d’escoltes es fa igual de sentit i d’especial que l’esforç que hi ha posat els músics. Somiadors insaciables.