Lausana

Il·lusió, música, talent i proximitat. Aquests van ser els ingredients de l'actuació dels Lausana a Cardedeu. Tot això, barrejat amb una bona massa, com és l'espai cultural i gastronòmic el Tarambana, només podia donar com a resultat un plat digne dels millors xefs.

L'actuació dels vallesans arrencava al menjador del mateix restaurant davant d'un bon grapat de gent que passaven la nit de divendres prenent unes cerveses. Una llum enfocava directament en Jordi Carné, cantant del grup. Tot sol donava inici al concert creant una ombra sobre la taula on estava plantat amb la seva guitarra. Era una carta de presentació. Una postal que enviava a tots els allí presents i que tenia viatge de tornada a dins de la sala.

Un cop presentat, el públic es dirigia cap al Petit Tarambana. Només d'entrar, el primer que es trobaven era el guitarrista, Claudi Arimany, tocant uns compassos d'acompanyament. A poc a poc, i amb la sala més plena, se li afegien els altres dos membres de la banda. A partir d'aquí començaven a vibrar les cordes. Les de les dues guitarres, el baix i la veu. Res de percussió o teclats. I és que precisament divendres arrencaven la gira acústica que els ha de portar per espais propers d'arreu de Catalunya en els propers mesos.

Jugant pràcticament a casa costava trobar gent entre el públic que no els conegués. Això els va permetre apropar-se molt més i convertir el concert en una estampa familiar. Com si fossin al saló de casa, els Lausana van fer un repàs de totes les cançons del seu disc de debut. Però un bon plat sempre va acompanyat. I una cocció a foc lent els va permetre interactuar amb el públic i explicar anècdotes que, alhora, els servien per presentar els temes.

"Odissea" per narrar l'origen del nom, "L'últim sospir" per explicar com fer una actuació abans d'un examen final o "Alliberat" per parlar de la desconnexió. El concert s'acabava de cuinar amb les petites bromes que feien riure el públic. Alguna, fruit de la casualitat, ben emmarcada en la religiositat de Setmana Santa, que provocava un eco al micròfon de l'Àlex Macias, baixista, com si de l'escollit de Déu es tractés o una batalleta del Canet Rock que recordava Moisès obrint les aigües del mar Vermell.