Crida!

L’acció festiva dels Bonobos, en algunes facetes, fins ara, no divergia massa de l’oferta del mestissatge tan nostrat que ha monopolitzat les festes majors els darrers anys. Si bé això és cert, Crida! (RGB Suports, 2016) és una altra història.

Sense perdre les arrels, sense perdre mestissatge i sobretot sense perdre el compromís que impregnen les cançons de Bonobos, aquest àlbum és un pas endavant. Un cop de puny sobre la taula. Un gir inesperat però agradable, que pren potser altres camins diferents dels que solíem veure a aquests set músics, però que no deixa de ser un buidatge interior i un crit des de les entranyes per etzibar ben fort el que duien dins i el que ara els defineix.

Aquest disc és moltes coses: és protesta, és reivindicació, és reinvenció, és missatge, és sinceritat i és crit a la vida i a l’optimisme. Amb una primera escolta, de seguida sentim un crit intens que ens alerta dient “prepara’t per redescobrir Bonobos i prepara’t per redefinir el que creus que som.” Maduresa i meditació, com a contingents principals. Tot plegat es nota sobretot en l’estil.

Com he dit, el mestissatge més pur de pianos tumbats, walkings de baix i contres de guitarra no es perd, però l’aposta dels de Centelles els lliga molt més al pop, i es reivindiquen com un grup de “pop festiu”, tal com diuen. També funk, per acabar de mesclar el mestissatge. Amb guitarres d’acords aguts i solos de saxo entenem per fi per què des de sempre han dit que toquen funk entre els seus estils.

En tot cas aquesta reinvenció té un caire d’unificació i d’evolució. Amb Crida! han trobat el seu estil i deixen enrere un primer àlbum que ja els havia quedat petit i ja no feia justícia a la lucidesa musical que acaben de demostrar que tenen.