Power Burkas

A mig camí entre l’absurditat i la genialitat, i "entre pedals de distorsió i cervesa", neixen els Power Burkas, hereus de l’Osona més metropolitana. Enmig de l'urbs vigatana precisament, la del Festival Hoteler o la del seu local d’assaig, entre carrerons i garatges empolsinats.

Mostra d’això, i posant de relleu el seu sentit de l’humor però també el seu sentit crític, en un assaig es van autobatejar amb aquest nom, no sé si desafiant o realment allunyant-se de qualsevol sentit. Lluny de poder imaginar-me la situació, expliquen que, buscant un nom estúpid, van anar dient coses absurdes fins que es van adonar que aquesta era la més absurda de totes les que havien dit. "Va ser un moment de lucidesa", diuen.

I és que, com a grup, el concepte Power Burkas, potser no se’n va tant de l’absurditat en el seu naixement. Essent joves i desvergonyits però erudits en el seu camp, la seva idea era tocar; "tocar punk en plan macarra", i poc més.

Marcel Pujols (baix i veu), Claudi Dosta (guitarra i veus), Aleix Marban (guitarra i veus) i Martí Ferrer (bateria i veus). Ells són els escollits. Amics des de petits, els primers acords distorsionats els van executar en Marcel i en Martí, a qui se’ls va afegir poc després en Claudi. Més tard, l’Aleix, fill menorquí, aposentat, quan no hi ha vacances, a Barcelona, enfortia un grup unit per una causa: “fotre-li tralla”. I no menys desestimable és l’anècdota de com van conèixer l’Aleix: "Amb l’Aleix ens trobàvem als “pogos” dels concerts punkies i vam veure que era un pèl rar però que era bon tio, explicava uns acudits molt ben parits i a sobre tocava la guitarra. Vam tenir clar que l’havíem de fitxar".

Una mica com un nen que mai creix, doncs, expliquen: “La cosa sí que era molt per divertir-nos, però tot i que mai hi arribàvem, la idea a llarg termini era fer alguna cosa seriosa”, diu en Marcel. Ara mateix, em penso (i ells ho saben) que, tot i tocar millor i ser més alts i amb més barba, almenys musicalment, la serietat no és el que els defineix precisament.

El primer disc: una reafirmació però també una reinvenció

Fregant esdevenir estrelles del rock, han portat des de la seva formació un ritme frenètic de concerts sense ni haver editat un disc. Si bé és cert que havien gravat alguna maqueta, embrutida per volums alts i crits en anglès, no ha estat fins aquest mes de març, quan van treure Llarga vida al tarannà (Famèlic i BCore, 2016), tota una declaració d’intencions. Amb aquest llarga durada fan un cop de puny sobre la taula: reafirmen el que són, el que fan i que ho fan bé. “L’esperança del punk nacional” els titllen alguns. Però també, amb aquest disc, es reinventen.

Aquesta reformulació de la seva mescla comença per l’idioma. Si bé és cert que la llum del català ja il·luminava vagament el seu repertori des dels inicis, podríem dir que fins fa poc els Power Burkas cantaven en anglès. No ha estat fins que es van posar a recollir i a escriure les cançons per al nou disc, que van decidir-se a fer el canvi i demostrar que són de la ceba, o segons diu en Martí, per fer contents els pares. Explica: "El meu pare em deia que, si tant portàvem l’antiimperialisme a les venes, no podíem fer l’hipòcrita cantant en anglès", i en Marcel ho corrobora: "És cert, en Ramon ens ho deia després de cada concert i al final ens va fer adonar que ja que pensem en català no té cap sentit cantar en anglès si en català ho fem més natural".

Cantaven en l’idioma que menys entenien, en part, per les reminiscències dels seus grups de referència, clàssics com Fugazi, The Velvet Underground, Jawbox o Minuteman i també grups amb els que han crescut escoltant fent cigarros i birres entre el públic, grups veïns com Els Surfing Sirles, Ohios, Furguson, Da Souza... Una mica de tot. D’altra banda, també afirmen: "En part, també cantàvem en anglès perquè sempre sembla que és més guai". I sobre el canvi, acaben dient: "També ha suposat un repte posar-nos a cantar en català, ja que escrivint les cançons en anglès repetíem dues paraules en tota la cançó i ja estava, igualment ningú ens entenia. Ara no sé si ens entenen més, però almenys ens currem més les lletres per si ho fan, i d’aquesta manera ens acabem sentint més nostres les cançons".

La segona fase d’aquesta reinvenció que els ha provocat el disc passa per institucionalitzar-se i fitxar per una discogràfica. Bé, en realitat per dues: Famèlic, pràcticament germans osonencs seus, i BCore, que han estat els artífexs a recolzar la gravació de l’àlbum.

Lluny de ser ni haver estat mai un grup influenciat per l’ordre o la diplomàcia, els demano si ara que tenen segell seran més seriosos, i en Martí, que sembla que ho ha meditat molt, contesta: “Ara que tenim discogràfica és clar que hem de ser més professionals, però al cap i a la fi l’únic que potser farem és assajar més, cosa que ja ens agrada. Musicalment, seguirem fent el tonto, és el nostre tarannà.”

Fotografia: Ivan Caster

Tralla i distorsió: una actitud

Com ja he dit, Power Burkas són uns músics molt literats, tant per bons referents, com per les hores que s’han passat tocant, com per la lucidesa que tenen. La seva essència és als concerts, quan la seva descàrrega d’adrenalina ferrallosa i enrabiada arriba bé a l’oient. En aquest sentit, doncs, la seva música podria passar per ser una actitud. Sense anar més lluny, anant a l’essència dels concerts que comento, en Martí ho cataloga com “treure el fuah!”, alguna cosa que et corromp les entranyes i que expulses amb intensitat. Treure el poder que duus a dins.

Així mateix, per molt estètica que pugui ser, la seva música està lluny de ser una cosa provocada, i cada cançó explica coses. Algunes són fruit del simple moment d’adrenalina, de ressaca o del que tinguessin en aquell moment, d’altres són molt més sentides. Algunes les has de llegir més entre línies perquè van amb segones, jugant amb una metàfora fàcil però elevada, quasi poètica, i d’altres són més directes.

Així doncs, encara que tots i cada un dels temes de Power Burkas et demanen moure el cul (al·legoria de pogo), analitzant les lletres i la intencionalitat final, podrien fer conferències dels temes compromesos i reflexius dels quals parlen. En alguns intenten deixar palesa la seva disconformitat amb segons què (amb cançons com “Gerard Quintana”, “Senat” o “La missió de l’home és ser patró”); amb d’altres, el mateix, però en l'àmbit quotidià (“Ja ens entenem” o “Ferralla”), parlen també d’ells mateixos, defensant i fent un crit, elevant el poder de la seva manera de ser, amb els seus defectes, els seus problemes, els seus dies bons i dolents i els seus principis, que els fan ser, on i tal com són.

En definitiva, resumint-ho tot i parafrasejant la cançó més himne del disc: “Llarga vida al tarannà, que ens hi fa ser avui i demà”. Per tot allò que els fa ser, des de l’amor més intens, al moment més curt de cigarro al sol. Visca la vida! Visca com som! I llarga vida!