Ariana Abecasis
Són les set de la tarda d’un diumenge prou càlid a Vic per ser gener. Dins la Jazz Cava hi ha una trentena de persones que conversen amb un to baix. Xocades de mà, dos petons i algunes rialles denoten complicitat entre un públic prou adult que es prepara per passar el vespre de diumenge escoltant la jove cantant de la Seu d’Urgell Ariana Abecasis, que presenta el seu primer treball de llarga durada Philosofades (Autoeditat, 2015).
La petita sala en forma de cova queda gairebé plena instants abans que comenci el concert. S’apaga la música d’ambient, baixa la llum, que acull un silenci total mentre els músics preparen els seus instruments sobre l’escenari, trencat només per el so de la guitarra afinant-se i alguna que altre cadira que grinyola mentre algú del públic s’hi acomoda. A l’esquerra de l’escenari, asseguda davant d’un teclat i un micròfon, hi ha l’Ariana, que fa una mirada als seus companys de banda i comencen tots alhora amb “La llibertat”. Els acords del piano de la jove artista i la guitarra de Jordi Bastida són l’eix vertebrador de les peces, acompanyades per la bateria de José Benítez, i omplertes pel baix de Pedro Campos i els efectes del teclista Joan Borràs.
Ariana Abecasis ofereix un concert per endinsar-se dins les seves philosofades. Les lletres es troben entre la melancolia i la inseguretat, i cada cançó et transporta a una història diferent amb una personalitat pròpia, des de la reflexió crua sobre el món de “Pomes” fins als sentiments més personals d’“Escriu-me”. Cada un dels temes estan marcats per una veu aguda però absolutament intensa, amb volum quan la música ho requereix i suau i íntima quan només és acompanyada pel piano en mans de l’Ariana.
El concert flueix amb molt poques interrupcions entre cançons, les justes per agrair l’assistència al públic, presentar la banda i anomenar els títols dels temes. Cada petit gest queda impregnat d’un caràcter tímid, que desperta somriures entre els assistents, que abans d’aplaudir, fan uns segons de silenci després de cada peça, com si tornessin del viatge que proposen les reflexions musicals de l’Ariana. La versió de “No Room for Dubt” de la cantant britànica Lianne La Havas omple un repertori que presenta clares influències pop-indie d’artistes com Bon Iver o Patrick Watson, i fins i tot amb tocs de clàssics com Pink Floyd o Supertramp en peces com “Vincent” i “El final”.
El concert tanca amb una de les cançons més esperades pel públics, “Cinc hiverns”, una reflexió interna sobre la soledat que es reflexa en la imatge de l’hivern. Entre aplaudiments, els musics saluden als assistents que s’aixequen de les cadires i feliciten als artistes quan baixen de l’escenari. El local torna a omplir-se de xocades de mà, dos petons i rialles, d’un públic que ha passat un vespre de diumenge “philosofant” amb Ariana Abecasis.
