Gran salt endavant
El moviment emprès pel govern de la Xina comunista de Mao, el Gran Salt Endavant, va acabar explotant-li a les mans. Da Souza prenen aquest nom, que volia ser sinònim de modernitat i d’evolució, per articular-lo novament, amb ironia però amb literalitat. El que va ser un fracàs per a la Xina dels 50 és victòria per a Da Souza.
És victòria perquè aquest treball és la consagració d’un projecte que ja ve de lluny i que té els fonaments molt ben posats. Els mallorquins ens regalen aquest Gran salt endavant (Famèlic, 2016) que es postula, ja d’entrada, com un dels millors discs del pop-rock català d’accent indie d’aquest any. Continuen, a pas ferm, el camí iniciat amb el seu primer llarga durada, Flors i Violència (Famèlic, 2013), que ja es va fer sentir amb força.
I ara, després d’un temps de feina, amb l’entremès de l’EP titulat Bossanova Infinita (Autoeditat, 2015) que comparteixen amb Regalim, arriba el plat principal, una delícia illenca. En les dotze cançons d’aquest treball seguim notant els trets característics d’una banda especial que aposta fort per una sonoritat flonja però entremaliada, que t’acaricia però que també et raspa. I és que Da Souza té aquesta particularitat: és juganer i desenfadat, però també intens i apassionat. En les lletres i en la música, tot el que sembla senzill té el seu secret i el seu per què. I les diverses capes d’aquest Gran salt endavant amaguen els detalls més preciosos.
Aquest àlbum ufanós arriba amb uns quants hits que no es poden passar per alt. Després dels avançaments, "Volteres" i "Natures mortes", que ja ens van deixar la mel als llavis, hem pogut corroborar que una flor no fa estiu però moltes flors fan primavera, i aquest és un punt fort d’aquest disc, la constància i la consistència interna. La feina en les lletres també es mereix ser reconeguda perquè és part important: expressions de vitalitat, de transcendència espaciotemporal i insinuacions crítiques a través del costumisme d’una societat que s’encamina cap a un futur incert.
Els registres musicals es mantenen coherents en tot moment, i mentre que "El naixement de la matèria" o "La ruta natural" potser ens porten a pensar en grups de casa com Els Surfing Sirles, per desenfrenats, la tònica dominant d’aquest disc és la del "Tot és aquí", "Primers segons", o "Vida artificial". Cançons compactes i d’autèntic pop-rock que fins fa poc sonaven més de fora que d’aquí, que acaricien l’indie dels 90 de com Pavement, amb guitarres ara tendres i ara enrabiades, amb una base sòlida i molt natural. Menció especial a la perla titulada "Tornar a la terra", que podria ben ser en un disc d’en Quimi Portet, i és clar, això és tot un elogi. Pausa, tranquil·litat i intel·ligència musical i lírica per tancar el disc com déu mana.
Da Souza són en Lluís Cabot, en Xavier Hernàndez, en Biel Stela i l’Àngel Garau. Mallorquins que han fet molta vida a Barcelona, i potser és per això que són músics que no es tanquen a res i que beuen una mica d’aquí i una mica d’allà. Amb tot això i encara molt més, Da Souza és un diamant en brut que amb aquest disc ha d’aconseguir projectar-se de manera omnidireccional. Si voleu sentir-los, aquest cap de setmana teniu l’oportunitat de veure’ls presentar el disc a la Jazz Cava de Vic acompanyats dels seus companys de segell, Power Burkas.
