Canet Rock

Una nit carregada d'emocions

Rocío Rodríguez

El 2 de juliol era una data marcada en molts calendaris catalans. Veure els grups més destacats de l'escena musical actual concentrats en un mateix festival era una cita que no es podia passar per alt. Catorze hores de música eren la millor manera de començar l'estiu i els 20.000 assistents de l'edició d'enguany del Canet Rock ho sabien. Amb un públic rejovenit -difícilment s'hi trobaven els nostàlgics de l'antic festival que sí que havien assistit a edicions anteriors-, els organitzadors tornaven a penjar el cartell d'entrades exhaurides un any més.

Amb una calor sufocant, els assistents començaven arribar amb comptagotes. Eren pocs els valents que s'apropaven al recinte per escoltar a Rúpits i Tardor. La gran majoria s'ho prenien amb calma i agafaven forces asseguts a l'ombra dels arbres o dels tendals dels bars locals abans d'entrar al recinte. D'altres, feien amb tranquil·litat el recorregut entre l'estació de tren i el Pla d'en Sala i un cop arribats allà inspeccionaven la zona donant un cop d'ull a les paradetes. La flor característica del festival era un emblema que s'havia de lluir a les samarretes, als barrets de palla o pintada a la cara i immortalitzar per compartir a les xarxes socials i visualitzar a la pantalla gegant.

El públic arribava amb ganes de cantar, ballar i saltar ja fos la cançó de moda d'Animal, "Només amb tu", o els èxits de Blaumut, "Pa amb oli i sal" i "Bicicletes". A mesura que anava caient el sol començaven a arribar les propostes més esperades. Després de l'actuació de Sidonie, era el torn de Miquel del Roig. El músic apareixia en un escenari secundari, fet que provocava que els seus seguidors tardessin uns instants a ubicar-lo, però de seguida s'engrescaven amb les seves particulars versions i una farola cantada a ple pulmó. El públic es mantenia entregat durat tot el festival, embogit tant per la nova proposta electrònica de Manel -el concert amb més expectació- com per les cançons més mítiques d'Els Pets. La bretxa generacional que separava músics i públic es feia invisible i els assistents es llançaven a corejar cançons dels inicis de la banda com "Vespre" sense plantejar-se que, en el moment de publicar-se, la majoria dels allí presents encara no havien ni nascut. La diferència d'edat sí que es feia més evident amb l'actuació de Los Guardians del Pont. Els adolescents aprofitaven per sopar i descansar asseguts a les tovalloles, mentre que el públic més veterà s'aixecava per donar-ho tot en un dels concerts menys multitudinaris però el què es va viure més a flor de pell degut a l'eufòria col·lectiva d'uns seguidors ansiosos de reviure l'esperit de Sangtraït.

Amb l'arribada de La Gran Pegatina, però, el públic jove tornava a conquerir les primeres files, que ja no abandonarien fins de bon matí. El recinte de concerts havia mutat. Els barrets havien deixat pas a les dessuadores, les tovalloles es convertien en mantes i els més previsors treien, fins i tot, els sacs de dormir per recarregar les piles entre concert i concert. La son començava a guanyar terreny a les ganes de festa durant La Raíz, Itaca Band i Aspencat, però encara eren molts els valents que seguien donant-ho tot davant l'escenari. Amb Els Catarres, tota mostra de cansament desapareixia. Potser era la sortida del sol o potser les ganes de fer un últim esforç, però el públic es tornava a animar de valent amb els hits dels osonencs. Era el punt i final a una jornada maratoniana de la que encara quedava la pitjor part: el retorn a casa, les cues i les aglomeracions de l'estació de RENFE i les hores de cotxe abans d'arribar al destí on poder descansar després d'una nit carregada d'emocions.