Fem-ho transversal

Albert Martí
Cantant de Trast

Tenim assignatures pendents

Aquests dies s’ha fet viral el nou anunci d’una casa de cerveses espanyola (i no, no estic parlant dels que miren al Mediterrani) on un personatge explica la (suposada) història d’un grup de música que toca any rere any a les festes d’un poble de Cantàbria a canvi de cerveses, moltes cerveses. Músics igual a alcohol i festa. Una equació senzilla que es converteix en estigma i que malmet la imatge de tot el col·lectiu de músics, si és que aquest existeix com a tal.

Està bé, i sovint és necessari, que intentem fer partícip al públic de les nostres problemàtiques, però ha arribat el moment de fer alguna passa endavant. Un sindicat és una realitat llunyana ara mateix, quelcom que ara pot ser impossible, però que és sens dubte un horitzó cap on caminar. Si mirem als companys de teatre, veurem com El Col·lectiu de companyies de teatre independent ha publicat un manifest on es comprometen a vetllar pels interessos de tots els creadors i intèrprets a partir d’accions concretes, com no actuar per sota d’un 70% del taquillatge i aconseguir la remuneració sempre a catxet. Prenem-ne bona nota, tenim assignatures pendents.

Quina és la nostra realitat?

La nostra realitat és molt diversa. I rica, i plena de matisos, i de feta de tots els colors possibles. Tenim grups consolidats constituïts com a petites empreses, músics d’estudi autònoms que enregistren a preu fet i cantautors que s’ho maneguen tot a casa seva. Orquestres que només treballen tres mesos l’any, grups adolescents que paguen per actuar, bandes que van de concurs en concurs, músics que no toquen cap instrument i artistes que creen espectacles híbrids difícils de classificar. Això, però, no ha de ser excusa per deixar de creure en l’impossible i dir: no hi ha res a fer. Al contrari. El punt de partida divers ha de servir per aconseguir caminar cap a la mateixa direcció. Que la reivindicació no caigui sempre del costat activista i s’extengui per tots els àmbits afectats. En la polèmica del vídeo de la cervecera, he vist opinions contràries de veus compromeses com Cesk Freixas o Feliu Ventura, però també de cantants i músics com Manu Guix sumant-se al crit contra la precarització. El món de la música ha de ser, per força, transversal.

Estiu, bombeja el ritme

Fa la sensació que les temporades comencen molt abans que altres anys. Ha passat el Primavera Sound, el Canet Rock i el Cruïlla ja són aquí i l’Acampada Jove o Cap Roig ja s’esperen a la cantonada. Seran mesos frenètics de propostes (sovint repetides) en formats curts i shows estudiats al mil·límetre en els que, moltes vegades, la música és el menys important. Els festivals són més que necessaris, però un cop hagi passat tot el terratrèmol, recordem-nos de tornar a connectar: omplim sales de concerts, anem a veure grups que no coneixem, escoltem cançons encara que no tinguin gust d’estiu i assaborim discos més enllà dels dos primers mesos. Com dirien els Zoo: més set de vida i no de fama!

Ja han arribat els anuncis de cervesa

Ja arriba l'estiu. I no ens n'hem adonat perquè ja siguem al mes de juny, ni per la calor sufocant d'aquests últims dies; ni tan sols perquè els guiris ja han envaít la costa catalana. Sabem que arriba l'estiu perquè ja tenim aquí els tradicionals anuncis de cervesa.

Estrella Damm aposta enguany per un curt dirigit pel director de moda de l'Estat espanyol, Raúl Arévalo, i l'actor de Joc de Trons Peter Dinklage. I, com sempre, la música té un paper clau en el clip. Aquest any es tracta d'una cançó d'un compositor californià -Sam Cooke- transformada per un productor suec -AronChupa-. Molt mediterrani tot plegat. Reivindicar les platges i els paisatges mediterranis bé, però suposo que combinar això amb música que també tingués caràcter mediterrani, ja seria passar-se. Millor tirar de l'anglès i de produccions internacionals, no sembléssim provincians.

És clar, que l'altra marca de cervesa que acaba de presentar anunci, tampoc queda enrere. Mahou tira d'estètica rockera per explicar-nos una entranyable història d'un ajuntament que, en lloc de pagar el que costa la contractació d'un grup de música, els paga amb cervesa. Ui, sí, quina història tan excepcional! Senyors de Mahou, parleu-ne amb els músics, veureu quina gràcia els fa quan reben propostes com aquestes. O, millor, per a l'any vinent podríeu preparar un anunci en què sigui un cirurgià el que treballi gratis a canvi de cervesa.