"Fin de ciclo"

Fotògraf oficial d'Ebri Knight

Tot i que per culpa del títol podria semblar un article d’opinió de futbol, no ho és. I no ho és per dues raons: no tinc ni idea de futbol i això és una revista de música, per tant, toca parlar de música.

Quan un grup de música anuncia que es vol disoldre o fer “una aturada indefinida” ningú mai entén el perquè, i jo el primer. No entens com un grup que funciona, que t’agrada, que ho has donat tot en els seus concerts, que t’has emocionat i quedat afònic cantant les seves lletres, de cop i volta diguin “Ei, sabeu què? Pleguem”. Evidentment tampoc entenem el desgast físic i mental de mantenir un grup, de com cansa una gira i tot allò que et priva la música de la teva vida privada. Només et ve el cap aquella cançó de Manel del grup de rock que ho deixa…

Els que hem nascut de finals dels 80 als 90 compartim bastantes coses. Ara no vull començar a fer una anàlisi antropològica pedant sobre aquesta generació, bàsicament perquè sóc fotògraf i no en tinc ni idea, només em vull centrar en una cosa: la música, i més concretament la catalana. Aquesta generació hem tingut la sort de poder veure el boom de la música a Catalunya, però, a part d’això, en el que em vull centrar és que una gran part hem quedat marcats per dos grups; dos grups que quan els escoltaves senties l’eufòria i l’adrenalina corrent pel teu cos, ja sigui per la tralla que fotien o perquè no tenien por de dir la veritat, que al moment tenies ganes d’anar a un concert seu, que ho volies compartir amb els teus amics… Sí, La Gossa Sorda i Obrint Pas ens han marcat a tota una generació sencera i han obert pas a tota una escena musical al País Valencià increïble. Els dos grups han crescut d’una llavor que Ovidi Montllor, Vicent Andrés Estallés, Joan Fuster, entre molts d’altres, van plantar, i ells han sabut donar relleu a grups d’una qualitat increïble, ja sigui La Raíz, Aspencat, Auxili, Smoking Souls…

L’anunci de la dissolució d’Obrint Pas i de La Gossa Sorda marca el final d’un cicle de música combativa, de pogos a què fins i tot fan por entrar, de bolos que semblen més un correfoc que un concert, de mal al braç d’aixecar tant el puny en cada discurs… I de 1000 coses més que segur que hem viscut ens els seus concerts. Per això, els que vivim a Catalunya, ens queda l’última cita abans de tancar aquest cicle. Aquest dissabte tocarà dir adéu per sempre als companys de La Gossa Sorda a la Telecogresca.

Seguirem a la Batalla!