Wilco
Més de 7.000 quilometres separen Chicago, la ciutat natal dels Wilco, de Cap Roig. Els organitzadors del festival van decidir confiar a Jeff Tweedy i tota la banda la responsablitat d'estrenar un nou estiu de música a Cap Roig. Una lluna practicament plena il·lumina les localitats que haurien d'estar ocupades per algunes autoritats. Sembla que no hi son. Hi ha qui diu que el concert d'avui "és un assaig". Que serà demà, Woody Allen, qui inaguri Cap Roig. Doncs déu n'hi dó, quin assaig.
L'inici ho deixa clar. «No som Woody Allen, som Wilco". Però amb el primer tema Jeff Tweedy es marca un 'solo' dels que posen la pell de gallina que deixa meravellat a tot el públic de Cap Roig. És Wilco, la nit promet. El grup arriba a Catalunya amb canvis. Trenquen el so de la seva trajectoria per presentar un disc diferent. Deixen enrere els acord trencadors i canvien les guitarres elèctriques per guitarres acústiques. Però no tot el concert serà així. De fons observo a tècnics afinant guitarres que entraran en escena entre cançó i cançó. Un anar i venir constant de baixos, acústiques, elèctriques i algun que d'altre instrument. Tot plegat oferint una sonoritat diferent a cada cançó. Buscant el so de cada disc i repassant, tema a tema, una trajectoria formada per una desena d'àlbums. Els canvis d'instrument s'ofereixen, fins i tot, enmig de les cançons. Per Wilco no és un problema barrejar sonoritats dins dels temes. Indie, rock, country i, fins i tot, algun toc d'electrònica demostren la camaleonitat del grup. Patrick Sansone, és sorprenent. Capaç de trencar la intimitat i dolçor d'una cançó acústica amb el so més estrident de la bateria. Barrejant, de nou, els diferents estils de la banda. Estant a la mateixa línia que la resta de músics i demostrant la importància del seu instrument dins de la Wilco.
Jeff Tweedy necessita al públic. Malgrat triga en anar-lo a buscar, un cop el saluda ja no el deixa anar. Aconsegueix que l'acompanyi durant tota la nit. Que es trenqui la barrera Wilco-espectadors i s'encentin converses ben surrealistes. Amb un flirteig entre totes dues bandes que ens deixa expresions per part de la banda de l'estil de "sembla un concert amb amics propers, us sentim molt a prop". Wilco té tant còmode al seu públic. Tant actiu. Tant ballable. Que Jeff Tweedy aconsegueix treure's el seu característic barret per agrair la presencia dels centenars de persones. "Sou el públic més ben vestit que hem tingut mai", conclueix.
En definitiva un concert que poc s'assembla a un "assaig" i amb més de trenta cançons i dues hores de directe per on sonen clàssics com 'Via Chicago', 'War on war' i cançons del seu darrer disc, Schmilco (dBpm Records, 2016), com 'If I ever was a child' o 'Someone to lose'.
