Maria Lamata

Artista i artesana de la cançó, de la música i del bon rotllo
Samuel Martínez
MARIA LAMATA: ARTISTA

La Maria sempre ha cantat, tota la vida. La Maria mai ha tingut vergonya, mai. Són dos bons ingredients per triomfar en el món de la música. Ja des de ben petita cantava amb les seves amigues i es gravaven tot interpretant artistes tan consagrats com Frank Sinatra o Celine Dion i, una mica més gran, va començar a donar classes de flauta travessera amb un saxofonista que va anar a parar al seu poble del Maresme. Més endavant, també va donar classes de cant.

Va criar-se, doncs, a mig camí entre l’estudi més clàssic de la música i la vessant més innovadora i alternativa del rap en castellà que escoltava habitualment. Aquesta barreja d’estils, aquesta manca d’una etiqueta clara i concisa de quin tipus d’artista és Maria Lamata, de què canta Maria Lamata, l’ha acompanyada fins al dia d’avui i, provablement –tant de bo– no la deixi mai.

Però, quina és aquesta barreja d’estils? Hi ha quelcom de pop, seguríssim que molt de jazz, potser una mica de funk que és present tot i que no ressalti gaire... En definitiva, un so fresc i personal, molt delicat i, per sobre de tot, sincer i interessant. Això últim es deu al fet que pràcticament totes les lletres de Lamata expliquen alguna història. Ella mateix diu que «al principi vaig tenir algun dubte sobre quin tipus de música fer», però al final va triar aquella que li sortia del cor, és a dir, aquella que explica la seva història, les seves històries. D’aquesta manera, surten cançons com «Carta», de la qual es parlarà més endavant, «Confused» o «La invitació».

Així doncs, queda clar que Maria Lamata és una artista, per molt que a ella li costi reconèixer-ho. De fet, sobre aquest tema fa una reflexió molt digna de ser explicada: «de vegades vaig per Gràcia i em trobo algú molt ben vestit, així molt arreglat, i li pregunto algunes coses: com et dius? De què treballes? I, alguns, em diuen que són artistes... Que se n’ha de ser de bo per autoidentificar-se com a artista!» Ella diu que és molt complicat fer art perquè s’han de tenir dos trets molt importants, dues característiques imprescindibles: ser artista i artesà. La Maria ho explica molt bé: «jo, de vegades, tinc una idea d’un dibuix genial, però no la puc posar en pràctica amb bons resultats perquè no sóc artesana del dibuix; en canvi, quan tinc una bona lletra al cap, m’hi poso i surt una bona cançó, és a dir, sóc artesana i artista de la música». Dit d’una altra manera, l’artista és qui té la idea i l’artesà la que la porta a la vida real. Només pot fer art qui és artista i artesà.

I doncs, com fa art Maria Lamata? Totes les lletres surten d’emocions, de sentiments, d’experiències. Diu que normalment, quan li passa quelcom, no pot posar-se a fer una cançó de seguida, sinó que ha d’esperar a que tot es calmi i els sentiments i les idees s’assentin. És en aquest punt quan escriu la lletra ja amb una melodia al cap i, posteriorment, l’acaba de bastir atorgant-li una complexitat musical superior, gairebé sempre recolzada per la seva banda. En són 9, a la banda!

A la Maria li vaig preguntar: «Si la musica no existís, què passaria?» I ella em va respondre: «Doncs res perquè hi hauria la dansa, el dibuix, la pintura, l’escultura...»



MARIA LAMATA: PERSONA

La Maria té dos moments del dia predilectes: l’estona abans d’entrar a treballar fent un cafè i amb una llibreta o un llibre a la mà; i l’hora de tornar a casa i explicar als seus companys de pis, als quals estima moltíssim (com va dir diversos cops durant la trobada), tota la seva jornada.

No deixa de ser curiós que una artista amb cada cop més èxit com és ella posi en el primer lloc dels seus millors records musicals una tarda amb amics cantant les cançons d’un karaoke, bevent, ballant i saltant al menjador de casa. Quan m’ho diu reconeix que cada cop que mira un vídeo d’aquella tarda, no pot parar de riure.

Aquesta és Maria Lamata, algú autèntic que quan em veu arribar abans de començar l’entrevista i se n’adona que jo no ha vist on és asseguda, em crida l’atenció tot xiulant-me molt fort. Aconsegueix que la trobi, sí, però tota la resta de vianants també! Però, i què? Amb cada paraula i cada gest de la Maria queda patent la seva poca por, les seves ganes de viure i de ser feliç i, si pot – que pot – fer feliç els demés amb la seva música.

Aquesta persona que descriuen els paràgrafs anteriors, aquesta professora de música, és la Maria Lamata de l’actualitat. Però, lector de La Tornada, ara estàs apunt de llegir una exclusiva. Sí, sí, una d’aquelles que només s’aconsegueixen pagant molts diners i que surten a les portades de les revistes i obren els telenotícies, només que en aquest cas ha estat de franc. Com és la Maria Lamata del futur? O, millor dit, com vol ser Maria Lamata quan tingui 50 anys? Abans de dir-ho, la Maria reconeix que mai ho ha explicat això. «Vull ser com la Lola». La resposta és a la cançó «Carta». La Maria, quan era petita, va coincidir en les seves classes de flauta travessera amb la Lola, una dona de 50 anys, que es va apuntar a aprendre a tocar el clarinet, que «era molt moderna i lluitadora: fumava, havia viatjat a la Índia, al Marroc; havia criat les seves dues filles sola; prenia el sol al seu balcó i tenia la cara plena d’arrugues per aquest fet; reia, era tan bonica!». La Maria i ella van connectar molt, fins al punt que, quan la Maria va compondre la cançó «Carta», amb la intenció d’escriure’s una carta a la seva «jo» del futur, es va adonar que també li estava escrivint una carta a la Lola.

Uns dies abans de la publicació d’aquest número de la revista, la Lola, que ja deu tenir més de 60 anys, comenta una fotografia al facebook de la Maria.

MARIA LAMATA: PERSONA I ARTISTA

Entrevistador: Maria, defineix-te amb 3 paraules com a persona i amb 3 com a artista. Poden ser les mateixes.

Maria Lamata: No crec que ho siguin les mateixes... Vejam, bon rotllo, humilitat i món interior.

E: això com a persona o com a artista?

M.L: Vaja, al final sí que podem fer servir les mateixes!

Fitxa tècnica

Components:

  • Maria Lamata – veu

Banda:

  • Andreu Moreno - Bateria
  • Miquel Álvarez - Bajo
  • Kquimi Saigi - Teclado y piano 
  • Isidre Palmada - Trombón 
  • Òscar Latorre - Trompeta 
  • Albert Carrique - Saxo alto, barítono,
  • soprano i clarinete bajo. 
  • Clara Gorrias - Coros 
  • Núria Balaguer - Coros


Any de creació:

2016

Lloc d’origen:

Maresme


Autodefinició d'estil:

jazz, funk i pop anglès

Xarxes:

Twitter

Instagram

Facebook

Google+

On pots escoltar la seva música?

YouTube

iTunes

Soundclound