Raval

S'apropa l'estiu, i el País Valencià està que bull. Qui ho hauria dit fa uns anys, oi?

No puc parlar amb tota la propietat que m'agradaria, ja que al cap i a la fi jo no soc pas d'allà, ni hi he tingut cap experiència en primera persona, així que m'he hagut de construir l'opinió a base de converses amb les autòctones, seguir l'actualitat, i indubtablement escoltant la música que ens brinden les companyes del país de l'olivera.

Tot i així, estic segur de que si preguntés a la gran majoria dels implicats en aquest canvi tan important que està removent l'escena no només valenciana, sinó de tota la península, pocs s'haurien pensat fa una o dues dècades que la música de l'escena -en l'opinió d'un servidor, molts cops mal anomenada com a- "alternativa" estaria encapçalant tants cartells, fent sold out a les sales més populars de totes les grans ciutats i contribuint a la formació no-oficial de moltes noves generacions així com conformant alguns dels seus himnes.

Perquè tota aquesta introducció, es preguntaran alguns, si aquí hem vingut a parlar del nou àlbum de Zoo?

Bé, primer de tot, perquè obriré aquesta segona meitat del text amb la clara afirmació de que Raval (Propaganda pel fet!, 2017) m'ha agradat molt, cosa que no puc afirmar de manera tan ferma i directe amb la gran majoria d'àlbums que han anat publicant moltes de les bandes d'aquesta escena "alternativa" en els últims temps. I aquí el gust personal de cadascú juga un paper clau, sens dubte, jo no soc ningú per dictar si això és millor que allò.

També ha arribat un punt on les discussions (normalment) sense fonaments sobre qui és més o menys "revolucionari" i poso èmfasi en les cometes, han passat a millor vida per a mi. Que sí, que a la música hi ha espai més que suficient per a la política i la reflexió, i crec fermament que és una eina poderosíssima per al canvi i la transformació, però com a públic i músic també penso que la música no és exclusivament política i hi ha molts altres aspectes sobre els que parlar. Però aquest article no va d'això, així que ho deixo per a una altra ocasió.

Anem al que realment interessa, i que sembla que hagi deixat de banda quan en teoria hauria de ser l'eix principal del text.

Raval, més enllà del meu gust personal, és un àlbum molt sòlid que reafirma la fórmula i la sonoritat de Zoo, una banda que en només 3 anys, ha passat d'un hit (crec que en un principi inesperat, o no tan ambiciós) a convertir-se en una de les bandes claus per a entendre l'expansió més enllà del País Valencià d'aquesta escena de la que parlava anteriorment.

Serveix també per mostrar i simultàniament explicar, especialment a tothom qui comença a participar en el terreny musical, sigui com a intèrpret, tècnic, públic o qualsevol dels actors partícips d'aquest sector tant complex, que cantar en valencià i travessar fronteres ja no és un somni, sinó una realitat.

I, collons, serveix per confirmar el que Rodrigo Laviña ja cantava durant la seva col·laboració en el primer àlbum dels Zoo: "València és més que Ska i Gralla".

La meva conclusió/recomanació, és que si encara no ho heu fet, li foteu unes quantes escoltades a aquest àlbum, carregat de sonoritats conegudes però molt ben polides i influències a les que potser no estem tan acostumats, de col·laboracions magnífiques (personalment em quedo amb la de Annie Garcés a "Rituales de Santeria") però amb altres noms igual de respectables com Vera i Bàrbara de Mafalda, Mark Dasousa, Julio Maloa i Pablo Sánchez de La Raíz, Def Con Dos i dj Plan B. Una veritable pasarel·la d'artistazos.

Un treball carregat d'energia, actitud, una bona dosis de l'humor crític i d'autoreferència sempre presents a les lletres de Panxo, tot plegat vestit amb una música sortida de les entranyes d'una banda que té molt clar que sempre se li pot buscar una altra cara a les fórmules que crèiem tenir esgotades.