Marion Harper, la nostra Lana Del Rey
Marion Harper és tendresa, simpatia, sensibilitat, amabilitat i molts adjectius qualificatius més. Professionalment parlant, és un deu. Vaja, un 10. La vaig conèixer fa un parell d’anys, quan acabava de fitxar per la discogràfica Luup Records i presentava el seu primer EP, Seasons. Allò ja sonava diferent, i a pesar de que només tenia 17 anys quan el defenia, ja es veia que sota aquella cara angelical i tímida i havia una artista en potència. Quin és el problema, doncs? A priori, cap. Però molt em temo que la seva proposta, primer més fosca, ara ja més enèrgica i ballable amb el disc debut Cotton Candy, és de les de picar pedra al nostre país. M’explico. No segueix modes, no és d’escolta ràpida i, a més, està interpretada en anglès, un idioma amb el que a tots ens agrada treure pit, però que dins de l’univers sonor català no té encara on lloc privilegiat. Quantes ràdios del país programen habitualment músics d’aquí cantant en anglès? Dóna la sensació que amb el que ve de fora ja fan, i quan aposten pel de dins és per justificar que punxen música en català.
Si escolteu el programa veureu com la Marion és una d’aquelles artistes que podria sonar a tot arreu, ja que en aquest aspecte té cançons força camaleòniques, però difícilment passa; tot i que és cert que cada cop té més presència en sales i festivals. I ja us avanço que això anirà a més perquè només té 20 anys, com veureu a l’entrevista toca amb els peus a terra i de qualitat musical va sobrada. Si voleu un exemple clar, no us perdeu la Diversió desconeguda que ens fa al final del programa defenent un tema de Lana del Rey, un dels seus referents musicals. Harper va arribar a Catalunya quan tenia 6 anys, al programa expliquem la seva història vital, i no dubteu d’això que us diré ara: en pocs anys el seu nom sonarà amb força i, és possible, que aleshores soni a totes les ràdios. I és que els periodistes de vegades som així, no hi apostem fins que no comença a mullar-se algú altre. I sinó, pregunteu-li al Ramon Mirabet.
La Marion és doncs la protagonista d’un programa amb algunes novetats musicals, com el debut discogràfic d’un grup que també sentireu amb força aquesta tardor, Bipolar, i també el tema que ha fet Projecte Mut amb els Blaumut, ‘Els muts’, com els hi dic jo, dins del disc de celebració de la banda eivissenca que es presentarà aquest octubre (amb moltes altres col·laboracions del seus temes més emblemàtics) i amb concert inclós. Apunteu aquesta data: 1 de desembre a la sala Luz de Gas de Barcelona. Tampoc ens oblidem del nostre particular viatge en el temps, aquest any fins al 2000 on ens espera el Jordi Sugranyes amb anècdotes i curiositats de tres grups: Lax’n’Busto, Adrià Puntí i el 'Titot', líder de Brams. Hi ha algun capítol dels que no us deixaran indiferents, promès!
I així passa la vida i aquests 57 minuts de programa, amb la nostra ‘boloagenda’ de la mà dels quatre fantàstics: Albert Martí (Trast), Carles Gómez (Lexu’s), Marina Pratcorona (Crossing) i Vanessa Pellisa. Atenció perquè l’oferta d’aquest cap de setmana és molt rica i variada, no us la perdeu. Com sempre, el nostre ultraheroi, Quim Llisorgas, és l’encarregat de posar la cirereta al pastís, amb la seva cançó optimista, en aquest cas "Els amigos", de Joan Colomo. Un tema que defineix perfectament la relació dels integrants d’aquest programa que, un cop acabat, continuen amb la seva particular festa dins del cotxe d’un servidor, aquest cop amb la Marion Harper també com a convidada. Això sí, el que passa dins del cotxe, allà es queda. Em sap greu.
