El meu poble

Seu i escolta'ls
Marta Devesa

Hi ha molts pobles per descobrir i n'hi ha un en concret, situat al nord del Penedès i a mig camí d'Igualada que té forma de bota. Mai l'arribaràs a conèixer de veritat si no parles amb la seva gent. Si les places parlessin, explicarien quantes vegades els vells han explicat les mateixes històries amb la il·lusió de qui ho fa per primera vegada a l'ombra dels plataners.

Si prefereixes conversar amb el jovent, els trobaràs a prop d'un riu estret però valent que té l'honor de donar nom al poble. Si tanta jovenalla et fa sentir gran i seriós pots enfilar carrer Nou avall i aniràs a parar a l'ajuntament, però no t'esperis històries de la gent que et trobes pel carrer. Tant parlar t'haurà fet venir set, si busques la fàbrica de paper aprendràs que gràcies al treball de les seves aigües ha omplert de força les cases en el temps d'un designi funest.

No t'oblidis de visitar els camps d'oliveres i ceps. Aprofita per relaxar-te i apreciar que els pobles transmeten pau, vida i felicitat, però res comparat amb la seva gent, els vells que prenen la fresca al carrer. A l'estiu els trobaràs a cada portal disposats a fer-te passar una bona estona.

Al principi quan hi arribis et pensaràs que serà una visita més, un nom més per apuntar a la llista de llocs visitats, però quan marxis seràs conscient de com és de difícil deixar enrere la història que amaga aquesta vall poc sobtada. Així que si un dia et trobes que et conviden a entrar, no passis de llarg i gaudeix de la tranquil·litat i orgull que sent qui és de poble.

Què hi diu l'autor?

Vaig escriure "El meu poble" quan més necessitava viure-hi. Per motius professionals, vaig estar molts anys residint lluny de Sant Pere de Riudebitlles, i compondre aquesta cançó va aconseguir apropar-m'hi, encara que només sigués mentalment. És el lloc on m'he format com a persona, i amb "El meu poble" volia transmetre aquesta relació d'amor-odi que, a vegades, s'estableix entre les persones i els seus espais geogràfics d'origen. Per això la cançó acaba amb aquests versos: "com em costa quedar-m'hi; com me'n costa sortir". És dels temes que més m'estimo, perquè, per a mi, és sincer, un petit homenatge a la meva gent, a les places i als carrers d'un poblet de poc més de 2.000 habitants del nord del Penedès.

El meu poble és aquella bota perduda al nord del Penedès, a mig camí d'Igualada, entre camps d'oliveres i ceps.

Els estius són tots aquells avis que prenen la fresca al carrer, perquè no hi ha veritat que valgui si abans no l'ha parlat la gent.

Enfilant carrer Nou avall, s'arriba a l'Ajuntament, que és on, en clau localista, es parla d'allò que no parlen els vells.

Molt a prop, on es troben els joves, hi ha un riu estret però valent que dóna nom a aquest poble, que deixa el nom a la gent. 

El treball de les seves aigües a les fàbriques de paper ha omplert de força les cases en el temps d'un designi funest.