Brams

Dimecres al migdia. Plou. Als voltants de la sala Stroika de Manresa la tranquil·litat és absoluta. Avui no hi ha concert. A dins, però, l'activitat és constant. Brams ja fa dos dies que hi són i encara els en queden dos més. Objectiu: rodar les cançons del nou treball i preparar el nou directe. Paren per dinar i, mentre la majoria dels músics van a buscar algun restaurant proper, ens quedem amb Francesc Ribera, 'Titot', i Xevi Vila per parlar de Demà (Autoeditat, 2017), un nou disc acabat de sortir del forn.

Veniu d'Aneu tancant les portes a la por, que era un disc que arribava en un moment polític molt concret, just abans del 9N, i semblava narrar el moment previ a la victòria. Tres anys després, teniu la sensació que som allà mateix?

Francesc Ribera, 'Titot': Sí, de fet no hi ha hagut esdeveniments nous en aquest sentit i, per tant, el que havíem fet en els últims dos discos, que era fer una crònica del present, en aquests moments ho deixem de fer perquè tampoc hi ha gaire novetat a relatar. Com que no hi ha novetats, seria absurd anar repetint-ho i, llavors, ho centrem més en el que hi ha d'haver després i el que ens imaginem.

Aquesta falta d'esdeveniments ha fet que sigui més complicat fer aquest disc?

FR: Complicat ja ho era fer la crònica del present, perquè els fets es succeeixen molt de pressa i corres el perill que les cançons es podreixin en el mateix local d'assaig i que no tinguin recorregut perquè la realitat va més de pressa i supera les cançons. Ara, però, era complicat continuar fent cròniques del present, més enllà del que havíem dit. No pretenem renegar de res del que s'havia dit, però, en aquests moments, ens semblava que s'havia d'afrontar el disc des d'una òptica diferent.

A "No ho pareu" canteu que "tot evoluciona segons el pla previst". El pla previst era que després de tres anys encara fóssim aquí?

FR: Els moviments històrics dels pobles són molt llargs. El que és una excepció és que això es completi amb 10 o 12 anys, que tampoc els portem. Sembla que fa molt temps de les coses, però, en definitiva, de la cadena humana, en fa tres anys. Sembla que foti l'hòstia perquè han passat moltes coses i això fa que la sensació sigui que es va molt a poc a poc, però els moviments històrics dels pobles i aquests canvis són coses que duren 25 o 30 anys. L'excepció és que vagi tan ràpid.

Socialment, hi va haver un punt d'ingenüitat de pensar que aquest procés podia acabar molt més ràpid del que realment havia de ser?

FR: Més que ingenuïtat, és allò del 'tenim pressa'. Tranquils, no pots pretendre fer un canvi d'aquestes dimensions en un any i mig. Primera, perquè tècnicament no és possible, però també perquè és tot un poble que ha de fer el moviment i això és lent.

Una de les voluntats del disc és reivindicar que no es perdi l'energia tot i aquesta sensació d'estancament?

FR: No, no és la voluntat. La voluntat és pensar en l'endemà. Pensar més en què escriurem en aquest llibre en blanc que tenim. La crònica ja està feta, ja ho hem dit i ja està explicat. Si algú vol saber-ho, en els discos anteriors ho expliquem. Aquí crèiem que no valia la pena seguir donant voltes al mateix tema.

I com ha de ser aquest demà?

FR: Aquí nosaltres expliquem la nostra visió, però el que fem amb això és convidar la gent a imaginar. En fer una proposta, el que estàs fent és convidar la gent a imaginar-s'ho d'aquesta manera o d'una altra.

"Deixem de fer la crònica del present que havíem fet en els últims dos discos perquè tampoc hi ha gaire novetat a relatar"

Dediqueu una cançó al poble sahrauí, on tu, Titot, vas ser fa poc. Com es viu la realitat d'allà?

FR: El que sorprèn més és el xoc entre segle XVI i segle XXI. És un poble nòmada, però hi vaig trobar un adaptador USB que aquí no trobo. Pots trobar un tio amb camell i 4G. Però ja no és tant el xoc entre un tio nòmada que va amb un portàtil, sinó el xoc del consumisme amb la tradició. El desert està fet una merda. Hi ha més bosses de plàstic que grans de sorra. Per què? Doncs perquè hi ha arribat una modernitat de cop, imposada pel consum, que no ha previst els antídots contra ella mateixa. Però això és una cosa que quan vam ser a Centreamèrica també vam veure, al Líban, també... Aquest xoc entre el consumisme i la tradició és el primer que sorprèn.

Xevi Vila: El problema aquest del Sàhara és un problema molt gran i és molt desconegut. Jo, per exemple, fa un any n'havia sentit a parlar, però no sabia exactament de què anava. A través d'una ONG vaig acollir un nen sahrauí l'estiu passat i em vaig adonar de tota aquesta realitat. Arran d'això va ser quan li vaig dir a en Titot 'osti, tio, fotem una cançó del Sàhara'. És un problema que no es coneix perquè ha estat tapat per diferents governs i creiem que és important que es conegui.

A "Llarga joventut", tirant d'ironia, reflexioneu sobre la maduresa.

FR: Més que res, ens caguem que no ens fem vells quan ja ens tocaria.

Estar vivint amb Brams és el que fa que aquesta joventut no s'acabi?

XV: El fet de ser en un grup de rock sí que és veritat que et manté dins un pot de formol. És un col·lectiu de gent en què tots anem a passar-ho bé. És la nostra via d'escapatòria. De fet, si surto de nit és bàsicament per als concerts, perquè ja estem tots amb canalla, i això et manté jove.

No hi ha cap símptoma de maduresa, a Brams?

FR: No ho hem pretès. Seria una mica de perdedors.

Amb aquest disc canvieu força la sonoritat. Què volíeu buscar?

XV: D'això, se n'ha encarregat sobretot en David [Rosell], que ha fet una feina molt gran de producció. En aquest disc hem fet un canvi de plantejament. Abans ens trobàvem al local, anàvem treballant unes cançons i, quan estaven acabades, les gravàvem. Ara, per qüestions d'agenda i de comoditat, vam estar l'estiu passat fent un stage de 10 dies a Isil i allà vam fer l'embrió de totes les cançons. Durant aquest temps, en Titot ha pogut anar treballant les lletres i en David, com que té un estudi de gravació on està aprenent molt de qüestions de so i està coneixent productors diferents, tot el que ha anat aprenent ho ha aplicat en aquest disc. Ell ha treballat les cançons individualment al seu estudi i les ha maquetat totes de manera que gairebé no les hem ni assajat. Ha estat una nova experiència en què hi ha hagut una feina molt gran de producció que ha afectat el so del grup, que ha evolucionat i ha anat cap a un costat en què es fan servir sons més sintètics, bases electròniques...

Veníeu de dos discos que mantenien una línia relativament similar. Hi havia una voluntat de trencar amb aquesta línia?

FR: El fet de canviar de manera de treballar ha donat un resultat diferent. El 80% del disc va sortir d'Isil. Això ho vam fer perquè cada vegada hem hagut d'anar més a fer el disc per Dropbox. Jo penjo això, tu t'ho escoltes, contestes... Jo els vaig dir: 'O ens n'anem deu dies, o no fotrem res'. Llavors vam decidir que això havia de passar per sobre de tot, ens vam aïllar de les nostres realitats diàries i quan s'està així es fa molta feina.

Sense aquesta aposta per aïllar-se durant uns dies, mantenir el ritme del grup hauria estat complicat?

FR: Hauria sigut molt difícil fer un disc si no haguéssim anat a Isil. I fer un disc per Dropbox potser tampoc era el que ens venia de gust.

Ara fa un parell d'anys vau celebrar els 25 anys i vau decidir acabar gira amb un concert a l'Apolo que semblava que podia marcar un final.

FR: No, de finals, ja no en fem.

XV: Brams és un grup que va fent. Des que vam tornar el 2010, tampoc hem tingut grans pretensions. És un grup que tenim la sort de poder fer els nostres X concerts a l'any, entre 30 i 40, i amb això ens conformem. Tothom té altres històries i això és una cosa que tots fem a més a més i que ens estimem molt.

En aquest punt, sí que sembla haver-hi una certa maduresa.

FR: Les situacions personals de cadascú no són les mateixes que fa 25 anys. Fa 25 anys, en un moment donat, si t'emprenyaves deixaves la feina pel grup. Ara en la majoria dels casos hi ha unes responsabilitats familiars i unes responsabilitats laborals lligades a aquestes responsabilitats familiars. Fa 25 anys érem els que ens trobàvem fent el cafè a la terrassa del bar, o unes birres, i després anàvem a assajar una estona. Ara hem de quedar, ja no ens trobem per casualitat fent el cafè. No és com fa 25 anys en què érem la colla. Quan tens 20 o 25 anys, tens una situació diferent i pots dir 'ara ens n'anem quatre dies al País Basc a fer gaztetges i acabarem perdent calers, però és igual'. Ara això és una cosa que no podem fer. Però no es pot fer i ja està, no ens podem pas emprenyar per això. Més que una maduresa, és que la suma de les realitats personals són uns condicionants diferents de fa 25 anys. Jo estic en contra de la maduresa. La maduresa és el pas previ a la podridura.

"Des que vam tornar el 2010 no hem tingut grans pretensions"