Xavi Sarrià i Feliu Ventura

Després d'anys de batalles musicals, Xavi Sarrià i Feliu Ventura han decidit emprendre un nou camí com a novel·listes. L'excantant d'Obrint Pas va publicar fa un parell d'anys 'Totes les cançons parlen de tu', mentre que el cantautor s'ha estrenat amb 'Com un record d'infantesa', dues obres que coincideixen en el retrat del País Valencià dels anys 90 i principis del 2000 i en l'utilització dels referents musicals com a pal de paller de la història. Per presentar les respectives obres, tots dos músics s'han unit en l'espectacle Llibres, batalles, cançons; on combinen cançons de tota la seva trajectòria amb versions i fragments recitats de les dues novel·les.

Després de tants anys d'escriure cançons, què us porta a començar un camí com a novel·listes?

Feliu Ventura: El camí literari ja el teníem quan fèiem lletres i, per tant, el pas a la narrativa no és tant artificiós. És només un canvi de format. Té unes estructures diferents i has d'aprendre de nou.

Xavi Sarrià: Quan fas cançons estàs fent literatura, però en un altre format. A mi, de molt jovenet, el que més m'agradava era escriure i, a partir d'uns textos que no ensenyava a ningú, vaig fer les meves primeres cançons. Amb el temps, tenia ganes de tornar a passar de les cançons als textos, a la narrativa. Com diu Feliu, són dos llenguatges literaris, no és que comencem ara a escriure. Portem molts anys fent cançons i tot el que hem après ho traslladem a la narrativa.

En tots dos casos heu publicat novel·les amb un fort contingut musical. Desfer-se completament de la música és complicat?

XS: No és que sigui difícil, és que és la nostra vida. Estem fets de cançons, les cançons han format part del nostre dia a dia i del nostre creixement com a persones i, a l'hora d'escriure, apareixen moltes cançons. Però no només perquè haguem sigut músics sinó perquè la música forma part de les nostres vides. Els dos llibres són molt vivencials i, per tant, la música hi apareix com a protagonista.

FV: En el meu cas, les cançons m'han servit per estructurar el llibre com si fos una gran cançó. També hi ha molts discos que estan influïts per pel·lícules. Les arts estan més barrejades del que alguns voldrien.

Els referents musicals que s'hi mostren us defineixen molt. Això és inevitable?

XS: Crec que els dos llibres tenen el nexe comú de parlar de les nostres arrels i d'eixos anys en què vam créixer, per tant, apareixen els referents amb què ens vam criar. I no només els nostres referents, sinó també els d'anteriors generacions, perquè els dos llibres coincideixen en què els protagonistes són els joves i els pares i les mares. Potser fem un altre llibre i no hi apareix res de tot això. A mi, però, em venia molt de gust parlar de les nostres vides i fer un viatge per les vivències i pels records per deixar constància dels nostres referents, dels grans i dels xicotets. I també de paisatges, espais, carrers i ciutats on ens hem criat.

Tots dos retrocediu als anys 90 i principis dels 2000. Sentiu una nostàlgia d'aquella època?

FV: No és nostàlgia. Arriba un moment en què vols mirar enrere i fer una revisió, però no només pel que tu has viscut, sinó perquè molta gent més jove et diu que eixe moment que vam viure nosaltres és una referència important per a ells. Nosaltres el vivíem i no hi donàvem molta més importància. Nostàlgia no ho és perquè ara la situació, en molts aspectes, és millor. És una mirada enrere, un saber d'on venim i des d'on construïm per si en algun moment s'han de reforçar aquells fonaments sobre els què ha canviat tot.

XS: És necessari crear eixe referent d'una època que has viscut i si nosaltres no ho fem, ningú ho farà. Costa crear referents de l'altre País Valencià, el que ha sigut invisibilitzat, i és necessari crear-los. Té una part emotiva, però també és un exercici de memòria i de recordar una època perquè altres generacions la puguin entendre, igual  que nosaltres vam entendre els 60 o els 70 a través de cançons, de novel·les i de pel·lícules.

Aquell era un moment en què fer música en valencià era molt complicat. La voluntat era recordar que l'escena musical valenciana no sempre ha estat tant viva com ara?

XS: Tenia ganes de parlar d'eixes inicis en què es començava a fer música a València i en què la situació era radicalment diferent a l'actual. Hi havia molt pocs grups, molt poca gent, hi havia hagut una crisi en els anys 80 provocada pels governs que van eixir de la transició... I tenia ganes de retratar eixa situació. Quan començàvem a tocar, molta gent ens deia: 'Perquè canteu en valencià si això no té futur?' i, en canvi, molts joves vam triar fer-ho i vam apostar per nosaltres com a col·lectiu. Vam començar a organitzar concerts i a crear esta xarxa de resistència que ens va fer connectar amb altres generacions i que ha fet possible que hui en dia l'escena en valencià sigui tant forta  com ho és. Ha sigut un treball d'anar llaurant des dels anys 60 fins ara. La situació d'ara era completament impensable llavors. No només que grups com nosaltres poguérem fer tot el que hem fet, sinó que hi haja tants grups al País Valencià que són referent fora del País Valencià. Els valencians sempre estem avesats al pessimisme, però hem d'estar orgullosos de tot el que s'ha aconseguit amb pocs mitjans. Si hem estat capaços de crear tot això, podem crear molt més.

FV: En el meu cas, encara era una situació una mica més dura. Els cantautors havien viscut una situació molt bona durant els anys 60, quan havia estat molt influent, però les institucions i la indústria van anar arraconant tot eixe moviment. Per això va haver-hi una sequera, però ja no només dels cantautors, sinó de qualsevol altra manifestació en català. Quan jo vaig començar, no hi havia un circuit per a cantautors. Llavors, jo obria els concerts d'Obrint Pas! Ara això ha canviat. Hem crescut amb nombre de grups, en qualitat i en diversitat estilística. Ara bé, m'agrada destacar que no sé si els seus drets com a músics i com a treballadors estan en el moment més òptim. Estem en un moment de creixement i en aquests moments de creixement de vegades apareixen taurons que, buscant el seu propi benefici, poden perjudicar a la música en valencià i que eixe cicle es torne a trencar. Jo crec que hem d'estar contents del canvi, però hem d'estar vigilant perquè continue existint la música en valencià.

Xavi Sarrià: "Els valencians sempre estem avesats al pessimisme, però hem d'estar orgullosos de tot el que s'ha aconseguit amb pocs mitjans"

Vosaltres ja havíeu coincidit a la universitat. Perquè han passat tants anys abans no us hem pogut veure junts a l'escenari?

FV: Estàvem ocupats (riu).

XS: Sempre hem coincidit a molts llocs.

FV: I sempre hi ha hagut un treball artístic en comú. Sempre ens hem consultat coses l'un amb l'altre i ens hem anat ensenyant les idees que anaven sorgint.

XS: Per exemple, el vers d'Estellés de "No et limites a contemplar aquestes hores que ara venen, baixa al carrer i participa", va ser Feliu qui em va proposar d'incloure'l a l'inici de "La flama". En el disc, de fet, el va recitar ell. Hem viscut vides paral·leles, però ell feia cançó d'autor i nosaltres fèiem un altre estil. Ha estat a partir dels llibres que vam pensar que molaria fer un cocnert a partir d'això.

Fa un temps que cap dels dos publiqueu noves cançons. Us tornarem a veure aviat fent noves composicions?

FV: Sí, però no anem a dir res més.

XS: Les cançons formen part de la nostra vida i sempre ens en vénen de noves. Com això fructifica o si fructifica ja és cosa del temps. Jo, al menys, no tinc pressa per fer res.

FV: També és una qüestió d'autoexigència. A mi m'agrada portar les cançons molt vestides. És el que deia en Sílvio Rodríguez: "Sé demasiado, me convierto en mi saber". Arriba un moment en què has fet tantes cançons que tens més dubtes que abans. Abans era una cosa molt fresca, feies una cançó i creies que era la millor del món. Ara penses que ja ho has fet, que no ho pots dir d'aquella manera... Per això cada vegada el procés és més lent. En sabem més de fer cançons, però el saber-ne més ens fa ser més exigents.

Per tant, us veurem fent més novel·les que cançons durant els propers anys?

XS: No ho sabem encara. Jo sí que voldria seguir escrivint i també continuo fent cançons. Una cosa alimenta l'altra. Quan fas una novel·la estàs molt de temps treballant en el llenguatge i en la narrativa i això et dóna moltes idees per fer cançons. I al revés igual. Quan fas un disc t'ajuda a fer històries en forma de narrativa. Per mi és un complement i m'agradaria seguir treballant en aquesta línia. El temps dirà si fem més llibres o més cançons.

De fet, Totes les cançons parlen de tu, recorda molt a Coratge. El disc va ser com un preludi del llibre?

XS: Coratge ja va nàixer després d'Històries del paradís, que és un llibre de relats curts que ja em va servir per escriure cançons noves i generar una altra perspectiva. A partir d'allí van nàixer cançons com "La vida sense tu" i altres cançons del disc que són com xicotetes històries. I quan vaig escriure "La vida sense tu" vaig tenir clar que això és el que volia escriure en una novel·la. Volia desenvolupar aquesta cançó i anar més enllà del que et permet la música, que et lliga molt. Volia parlar del que parlava la cançó però sense les limitacions de la música. És un exemple de com una cosa i l'altre s'alimenten.

L'espectacle Llibres, batalles, cançons, s'allargarà molt més temps?

FV: Eternament no estarem.

XS: Encara no hem definit una data per a què acabi, però és una cosa temporal.

FV: Haurem de fer altres coses, no podem estar cantant sempre "No tingues por" o "Que no s'apague la llum".

XS: Vam començar com un concert puntual i ha anat creixent. Ens hi hem anat sentint molt a gust  i ens va agradar molt l'experiència dels primers concerts. Hi hem anat afegint parts noves, l'escenografia... Teníem ganes d'allargar-ho i anar a més pobles i ciutats, però amb una data de caducitat que suposo que serà l'any que ve.

Feliu Ventura: "Ara en sabem més de fer cançons, però el saber-ne més ens fa ser més exigents"