Oques Grasses

Una entrevista amb Oques Grasses sempre et pot portar per camins inimaginables. El grup ha convertit l'espontaneïtat i la despreocupació en els seus principals trets distintius i tant ho reflecteixen en les lletres com en la imatge que transmeten. El seu tercer treball, 'You Poni' (Autoeditat, 2016), no n'és l'excepció.

Qui escolti You Poni, de seguida hi reconeixerà Oques Grasses...

Guillem Realp: Jo crec que sí. Toquem d'una manera molt peculiar i molt concreta, però tot i així hi ha una evolució del primer a aquest últim.

Amb què s'hi nota?

Miquel Rojo: Amb les lletres, els arranjaments musicals, la producció... Ens hem fet grans.

GR: També pel que fa a atrevir-nos a fer diferents estils o coses amb què anteriorment no ens havíem atrevit.

Incorporeu nous estils, però sempre els porteu cap a la vostra sonoritat inconfusible...

GR: Som nosaltres mateixos, això és inevitable!

Hi ha la voluntat d'"això que està funcionant, millor no tocar-ho gaire"?

MR: No. Fem el que ens ve de gust i sempre ho hem fet. No hi ha cap pauta ni cap pressió. Ens surt com ens surt.

GR: No és premeditat. Si un tema s'assembla a algun d'un disc anterior és purament casualitat.

Fa uns dies us vam fer una visita a l'estudi i ens explicàveu que el procés de gravació també ha sigut força diferent...

GR: Amb els anteriors ja havíem gravat molt nosaltres mateixos, però aquest cop ho hem fet  a casa. Abans érem en un estudi on jo havia treballat i en tenia les claus, però ara ja ens ho hem emportat tot a casa i hi hem estat de colònies. És totalment diferent.

Aquest canvi en el sistema de treballar es nota en el resultat?

GR: Et treu pressió. Si mentre ets al bosc fent un cigarro et surt una melodia, de seguida pots pujar a dalt i gravar-ho, a qualsevol hora.

"Fem el que ens ve de gust i sempre ho hem fet"

Per a aquest disc, vau publicar primer cinc cançons individualment i un any després, la resta. D'ara endavant, la idea és seguir publicant cançons de forma esporàdica?

GR: Sense assegurar res, crec que és possible que surti algun altre tema. O no.

Josep Valldeneu: Depèn de com ens vingui. Aquest sistema està bé perquè pots viure aquell moment.

GR: I mola perquè a l'hora de compondre, fer un tema és molt diferent a fer-ne deu. Estàs molt ficat en el tema, tens més temps, pots elaborar més coses...

JV: Jo crec que anirem fent una mica com sempre, a la nostra manera: quan ens pica d'una manera ho fem així...

MR: Potser canviem a partir d'ara. O potser no.

JV: És com anar al lavabo. Cada vegada que anem al lavabo canviem d'opinió.

GR: Ara no he entès la relació.

MR: L'opinió no està supeditada a les vegades que vas al lavabo.

JV: Es refereix que hi ha gent que canvia d'opinió tant com va al lavabo, que potser canvia d'opinió tres vegades al dia.

GR: Sí vas tres vegades al lavabo tens un problema de pròstata o alguna altra cosa.

JV: Si tens pixera és normal que hi vagis més d'un cop al dia. Tu pixes més d'un cop al dia...

MR: I lo altre també, no?

[El debat encara s'allarga una estona més]

Aquesta imatge de despreocupació que envolta sempre Oques Grasses és una façana que heu creat o el grup és realment així?

MR: No ens acabes de veure parlant de quantes vegades anem al lavabo? [riuen]

GR: No hem d'enganyar ningú ni dir que som d'una manera si en realitat som d'una altra.

MR: Seria molt estrany.

JV: Si amb aquests que som haguéssim de fer veure alguna cosa, crec que no ho sabríem portar gens bé.

GR: És més fàcil fer això. Ara mateix, amb una ximpleria, ens ho hem passat bé. Això mateix, dalt d'un escenari, la gent també ho rep i enriqueix. Penso que és una de les coses bones que tenim.

En els últims anys, us heu convertit en un grup destacat dins l'escena del país i al darrere deveu tenir una sèrie de compromisos. Quan el grup es consolida, mantenir aquest toc despreocupat i espontani és complicat?

JV: Com que no ho sabem fer d'una altra manera, de vegades ja renuncies a segons quines coses perquè ni te les planteges. Tampoc ens preocupa si tenim més repercussió o menys. Simplement fem el que ens agrada fer.

MR: I, de moment, no ens va malament.

JV: De fet, la gent simpatitza bastant i ens accepta tal com som.

MR: Jo l'altre dia escoltava un directe que tenim gravat de fa tres anys i realment el discurs no ha canviat.

GR: La posada en escena sí, per sort.

MR: Ara anem tots conjuntats, com a mínim.

GR: On sí que hi ha hagut alguna cosa diferent és que abans fèiem més directes de tu a tu en llocs petits, que et predisposen molt que hi hagi interacció amb el públic: ara un puja a cantar, ara pares la cançó a mig tema i parles de qualsevol altra cosa... Això en els llocs més petits encara ho fem, però quan toques davant 10.000 persones, si talles de cop i volta una cançó i comences a parlar, pot trencar la línia. Davant 10.000 persones no començarem a fotre l'imbècil o a parlar entre nosaltres.

Hi ha un punt de responsabilitat?

MR: Responsabilitat despreocupada.

JV: Crec que surt sol. És de lògica que no et posaràs a parlar com quan estàs tocant en una sala petita on ets davant de 100 persones.

Aquests últims mesos heu estat al Regne Unit, a Amsterdam, a Texas... Com està anant l'experiència de tocar a fora?

MR: Sorprenentment bé, va ser una passada.

GR: El que mola és que a tot arreu on hem anat a fora, hi ha una curiositat.

MR: Som exòtics.

GR: A fora hi ha predisposició i ganes de descobrir.

Aquí trobeu a faltar aquesta curiositat?

JV: Està muntat diferent.

GR: Aquí, si la gent no et coneix d'abans, no et vénen a veure.

MR: En països com Holanda, la gent confia en el programador de la sala.

JV: La gent sap que, per exemple, els dijous fa concerts algun programador que sempre porta concerts guais i hi va cada setmana a descobrir-los. Aquí, amb les sales, no hi ha aquest costum. Hi ha el costum de sortir cada divendres a la discoteca on et trobes amb els amics. Allà és el mateix però amb sales de concerts.