No vull que s’acabi mai

Si hi ha alguna cosa que estic ben segura que haurem patit tant tu –que estàs llegint aquest text- com jo, és la tristesa/malestar/melancolia (pots posar-li el nom que vulguis) del dia després d’haver viscut quelcom especial.

Qui no ha tingut mai aquest sentiment no ha viscut. Pam!

No cal ser Confuci per deixar anar una frase com aquesta. No estic dient res nou, però potser aconsegueixo fer-vos pensar en l’última vegada que us va passar.

Jo no he de pensar-hi gaire. De fet, ara mateix estic patint aquest estrany sentiment que és una mescla de no sé ben bé què, però que per posar-m’ho fàcil a mi mateixa diré que és felicitat i tristesa; a parts iguals.

Acabo de tornar d’un festival i encara he d’aterrar a la meva vida normal, a la quotidianitat. No vull fer publicitat, però si hi ha un espai ideal per parlar de coses concretes i personals és un article d’opinió, oi? Ja és el tercer any que vaig al Festival Vida, a Vilanova i la Geltrú. És el tercer any que quedo meravellada i que en el camí de tornada cap a casa no paren de repetir-se’m imatges.

Potser no he començat bé aquest text. A la primera frase he parlat de patiment i això no acaba de ser cert del tot, oi? Per arribar a sentir el que sento ara he sigut molt feliç durant tres dies sencers.

Aquest sentiment el pot despertar qualsevol cosa que per a tu sigui important...

En el meu cas ha estat un festival. Han estat els grups impressionants que estaven damunt l’escenari i m’han fet gaudir com mai, han estat les persones amb les que he compartit aquests dies entre salts en els moments més animats i silencis en aquelles cançons més calmades, ha estat l’espai preciós de la Masia d’en Cabanyes, la platja infinita de Vilanova, els nervis de camí al festival...

I en el teu?