Cultura amb causa o la causa de la cultura?

M’agrada molt conversar sobre cultura amb persones ben diverses de sectors i procedències diferents. És una com fer gimnàstica, sobretot quan els punts de vista són distants però oberts. Últimament m’han anat animat per estrenar-me a La Tornada. La veritat és que em sento més còmoda fent converses al menjador de l’escola, entre passadissos del metro o fent el sopar a casa, però és divertit donar a conèixer el meu punt de vista públicament per compartir-lo amb vosaltres, que no us veig en el meu dia a dia.

Us confesso que tinc a dins un trencadís de reflexions calentes, però per començar, encetaré el meló amb un tema que em remou: Cultura amb causa o la causa de la cultura?

Quan apareix una etiqueta nova d’alguna cosa, sovint és perquè hi ha com una necessitat de tractar aquell tema. Si no voldria dir que allò no interessa, que ja està superat o que està assumit, per tant no li cal debat. Doncs, per què apareix l’etiqueta de cultura amb causa, si la cultura és la causa més evident que té i identifica a una societat?

Si la cultura s’està descausant, alguna cosa no estem fent bé. Buscant la causa, també és curiós que a hores d’ara ens vinguin “revelacions” mirant altres països, on la cultura juga un paper molt diferent en altres pobles, altres estats, altres tribus, fent evident que a casa nostra potser ens hem anat desposseint de valors, maneres, perspectives sobre com abordem la nostra pròpia cultura.

Per mi un artista és un mirall de la societat. Un filtre de llum. Un artista quan crea, projecta escenaris, crea miratges amb un llenguatge particular, en el meu cas essencialment la música. Els artistes som soldats de l’imaginari humà. Som el relat d’unió entre el passat i el futur, filtrant la veritat del present amb una interpretació única i fugaç. Manipulem la consciència i els sentiments amb l’emoció i l’intangible de la màgia. Però això no té cap secret. És l’art i la valentia de fer les coses. És l’encert i l’error de comunicar-se per existir i ser tu mateix.

Tinc molts col·legues que se situen en punts molt diferents de l’arc iris artístic. Perquè cadascú viu la tempesta i el sol de la vida d’una manera particular. Tots tenim bagatges i aprenentatges diferents i cadascú té una pulsió, una funció i una missió que li dóna sentit i coherència, més enllà dels llenguatges artístics que utilitzem.

Però, quan parlem de cultura, va més enllà del fet artístic individual. “Una flor no fa primavera, ni dues estiu”. Té a veure amb la consciència col·lectiva. Amb el sentit de pertinença, el compromís, la coresponsabilitat, el fet de formar part d’un sistema, una era, i ser-ne conscient per participar-hi activament. Cultura és cultivar. I els qui treballen la terra saben com n’és de dur (i d’immensament gratificant) preparar el terreny, llaurar-lo, sembrar-lo, cultivar-lo, superar les adversitats del temps, cuidar els brots, obtenir fruits, collir-los, processar-los, i finalment, fer una cosa tan primària i ordinària com alimentar-se, i fer cultura de tot això, creant un art del procés.

Per tenir un hort urbà, potser et cal YouTube i una mica de temps. Per fer la vinya, potser necessites mans, llegat i voluntat. Per conrear la nostra terra, necessitem jugar a arromangar-nos, cultivar de manera equilibrada, sostenible, variada, coneixent el nostre ecosistema, important de fora també, comerciar... I, aquí és on us pregunto, tenim aquesta visió des de la cultura?

De vegades és millor callar? L’artista té un punt egoista que no és capaç de reconèixer que forma part d’una argamassa. Ens creiem tan especials en tota aquesta moguda, que vivim el solipsisme de ser únics de manera ferotge. Només falta que això ho acompanyi una cultura capitalista i un sentit de lliure mercat, amb una cultura digital líquida i d’un mil·lenni que encara no s’ha posat mans a l’obra per construir uns nous fonaments sobre els quals continuar. Un sistema educatiu en crisi (però intencionalment refent-se) i un criticar fàcilment gratuït i accessible, sense fer respostes.

Sentireu a parlar de les dificultats que viu el sector de la indústria musical i cultural. Veureu banderes i lemes de causes, transformació cultural i altres. I darrere de tot això, amics i amigues, hi som cadascú de nosaltres. Buscant respostes, trobant maneres, fent el que podem. Menys valents del que voldríem. Menys units del que hauríem. I el món de la cultura necessita gent conscient amb capacitat d’acció. Que repensi les professions que la conformen, que dissenyi el què, el com, el qui, el per a qui i sobretot que connecti amb el perquè individual i el perquè col·lectiu. Que generi nous escenaris i noves realitats, per molt locals que siguin, amb l’ambició de validar-les o d’equivocar-se, tan és, perquè l’error és encert si s’aprèn. I si val la pena, compartim-ho.

Els artistes altaveu són això. Altaveus. Hi ha tota una realitat per desenvolupar i per teixir sota cada cançó. Una nova manera de fer cultura entre tots o potser no forçosament nova (que de vegades ens cal reconèixer que no hi ha res inventat, que només fem reinterpretacions), però sí potser més nutritiva. La cultura no és només l’aliment de l’ànima. La cultura és jugar a la sort i saber que et tocarà el premi. El postureig fomenta el culturisme i l’aparença, però seria preciós que volguéssim ballar, que ens rendíssim als peus del desig i la necessitat col·lectiva de fer les coses diferent, sabent que tots hi guanyem i que, en el moment en que podem, ens toca fer-ho.

Per molt que ens queixem ens hem de sentir rics i afortunats, perquè la terra on vivim és una terra d’intercanvi, d’oportunitats, banyada pel Mediterrani i oberta al món. Ho tenim tot a favor, però no ens alimentem només d’aigua amb sal. Hem de fer, amb les nostres mans, que la primavera sigui primavera.