L'efecte teloner
Quants cops heu anat a un concert i heu acabat sortint de la sala meravellats perquè heu descobert nova música? A mi m'ha passat desenes de vegades. És el que caracteritza l'efecte teloner. Un efecte que només pots experimentar si decideixes donar una oportunitat a música fins llavors desconeguda per a tu, si en comptes d'arribar just a l'hora de veure el grup pel qual has pagat l'entrada, apareixes allà una mica abans, amb la ment oberta i amb ganes de descobrir quelcom nou.
Darrere dels teloners acostuma a haver-hi tota una història de bon rotllo i solidaritat entre artistes. Dic "acostuma" perquè només puc parlar des de la pròpia experiència, però imagino que, com en tots els àmbits, hi deu haver excepcions.
Encara que sovint et trobes amb gent que hi posa tota mena de condicions per por que el teloner acabi fent un millor concert que l'artista principal o qui sap per què, normalment ambdues parts surten beneficiades de l'acord. L'artista principal, perquè algú ja ha escalfat els motors de la sala i, per tant, no ha de sortir a encarar-se a un públic fred. El teloner, perquè d'aquesta manera obté visibilitat i pot tocar davant d'un públic més nombrós que l'habitual.
Intento escriure aquestes línies des del punt de vista de l'espectador, tot i que he de dir que també ho he experimentat "des de dins" i en general em sembla una tradició realment molt maca. Com a públic m'he emportat tota mena de sorpreses que m'han portat a afegir artistes, que potser fins llavors no coneixia, a la meva llista de preferits. Des d'aquí només puc adreçar-me a aquells que potser per mandra o desconeixement no acostumen a veure els teloners als concerts. Proveu-ho un cop i veureu que val la pena; encara que sigui per acumular noves experiències. De totes formes, la rutina està sobrevalorada, no?
Només han passat cinquanta anys
Per Pau PlanasSí, d'acord, el títol és d'una cançó de Joan Isaac, però també podria valer, no?
Ja fa 50 anys. 50 anys que un jove Lluís Llach es va enfilar per primera vegada a un escenari per començar una trajectòria que l'acabaria convertint, segurament, en un dels músics catalans més rellevants de tots els temps. Sense Lluís Llach, l'imaginari musical del país seria avui una mica més pobre. Com seria més pobre també sense tants altres cantants de la seva generació que, uns amb més reconeixement que d'altres, van posar les bases i van mantenir la flama d'allò que se'n va dir 'Nova cançó'.
Aquesta setmana és un bon moment per reivindicar Lluís Llach. Com ho era la passada i com ho serà la següent. Però reivindicar Lluís Llach és reivindicar-ne també el llegat i l'herència. I, part d'aquesta herència, n'és una nova generació de cantautors, sovint oblidada, que ha volgut mantenir viva la cançó protesta i, en general, la cançó d'autor. Sense ells, el futur imaginari musical del país també seria més pobre.
