Seràs aquella que vas voler ser

Anna Sardà

Musicòloga i baixista de Roba Estesa

Fa uns mesos, des de Roba Estesa, publicàvem un vídeo denunciant una situació d’humiliació, desvaloració i sexisme per part d'un espectador durant un concert. Des de finals de maig que tornem a ser sobre els escenaris presentant el nostre nou disc i, tristament, no em cal fer un exercici de memòria gaire profund per recordar concerts recents amb primeres files de mascles bavosos desitjosos de reafirmar la seva masculinitat davant la claríssima amenaça que suposen sis dones dalt d’un escenari. Obro el Twitter fa un parell de setmanes i veig que també les companyes
d’El Diluvi han hagut d’empassar-se valoracions masclistes (“vaya mariconadas”) sobre la seva música. Dedueixo de l’individu en qüestió que la lletra de la cançó a la qual es refereix –"I tu, sols tu"– suposa una intimidació massa directa a la seva condició masculina i que, per tant, sent que pot posar en perill el seu poder i hegemonia a través de la seva escolta en l’espai públic. Dedueixo això i moltes coses més, però no faré una dissertació sobre l’ús de la paraula “mariconada” com a qualitatiu d’una cançó, ja que està clar que hi ha poc ús de l’intel·lecte en el moment en què algú decideix fer una valoració d’aquest tipus en públic. Alliberada a qualsevol espai, no deixaràs que ningú t’ature mai. Rellegeixo aquesta frase i entenc per què l’individu alfa es sent atacat i indefens davant d’una cosa tan inofensiva com pot ser una cançó. O és que potser no hi ha tanta innocuïtat en la música?

Està clar que un comentari com aquest és una agressió masclista en tota regla, és violència verbalitzada i, en la majoria de casos, invisibilitzada. Tot i així, m’adono que almenys hi ha un missatge positiu en tot això, i és que tots aquests mascles assedegats de poder troben en les nostres músiques una amenaça de desestabilització del seu rol tradicional.

Vivim dia a dia l’assetjament als espais públics, baix i dalt dels escenaris, pels carrers, als bars, a les festes... Com a públic no podem seguir callant i perpetuant aquestes situacions, cal que obrim els ulls i ho denunciem; com a músics, des de dalt dels escenaris, també tenim la missió de reivindicar la nostra llibertat, a través de la nostra música, les nostres lletres i la nostra performativitat.

Potser em repeteixo, potser em faig pesada, però hem de seguir insistint per fer dels espais lúdics uns espais lliures de sexisme.

Seràs aquella que vas voler ser,
seràs la tres voltes rebel,
seràs un puny alçat al vent
i tu, sols tu,
faràs vibrar cinc continents.

Poder treballar en condicions

Per Pau Planas

Tots els festivals volen tenir presència als mitjans. És evident. Els necessiten. Ens necessiten. Per això no sóc capaç d'entendre com encara hi ha festivals que veuen els periodistes, gairebé, com un problema, com algú que vol accedir gratuïtament al seu esdeveniment i, a sobre, va amb exigències. Parlo, sobretot, de festivals de llarga durada en què les facilitats que es donen als periodistes per poder desenvolupar la seva feina són mínimes. Gairebé com si la seva presència els fes nosa.

Quan un periodista s'ha de passar hores i hores -o dies i dies- al peu del canó per intentar plasmar el millor possible el que es viu en un festival, donar-li unes condicions bàsiques per desenvolupar la seva feina, hauria de ser el mínim. No estem parlant de grans privilegis. Simplement, d'unes mínimes prestacions: un espai amb cadires, taules i algun endoll on poder descansar i, si cal, poder elaborar la crònica; alguna beguda i, potser, alguna cosa per picar.

La gran majoria de festivals ho tenen clar, però encara n'hi ha molts que no han arribat ni a plantejar-s'ho. Donen una entrada als periodistes i, amb una mica de sort, un photopass pels mitjans gràfics i, si necessiten res més, que s'espavilin. Curiosament, aquests festivals acostumen a ser els que després es queixen de què no tenen presència als mitjans i que, aquests, els menystenen.