En el fred dels balcons deixo escrit que t’estimo

Músic i compositor a Darània i a Túrnez & Sesé

El poeta i doctor Joan Vergés (1928-2014) és probablement el poeta més outsider, més independent, més solitari i més equidistant de la societat literària d’aquest país, tant pel que fa a corrents, grups, modes i crítica, com pel poc incomprensible reconeixement i escàs favor del públic. És el poeta isolat, durant molts anys desaparegut, tot i guanyar els premis Salvat Papasseit el 1965 i el Carles Ribael 1968. És la veu callada, la veu interior de les nostres lletres, la que es prodiga tan sols en els cercles més íntims. Fins a l’aparició de la seva obra completa l’any 2012 (col·lecció La Fosca de Lleonard Muntaner, Editor) pràcticament resultava impossible trobar els seus llibres, llevat, segurament, d’alguna llibreteria de vell, en alguna alta prestatgeria amb la pols dels dies. “...perquè els meus somnis van covar-se/en màrfegues i catres/que el foc ha destruït...” En quin observatori mirava i ens mirava, anys enllà, país ofegat en la grisor de tanta inèrcia idiota i de tant pes feixuc als peus?: “...després sopo amb desgana/i m’adono que l’oli d’amanir/se’ns ha fet ranci/i que no tindrem/una collita nova...”.

Però els artistes de la cançó, feliçment, el van tenir en compte. Els seus poemes van estar musicats per diversos autors. La seva obra inequívoca, lírica, dotada d’una extrema senzillesa, aténels profunds i vius batecs de la condició humana i a la vegada explora les seves inconsistències iels seus envaniments. Retrata colpidorament un temps i una societat amb bones dosis de tendresa però sense gaire, diguem-ho així, compadiment. Amb aquesta essència singular va despertar l’interès de cantautors i músics que van saber fer grans cançons a partir de la seva poesia. El llegat és un petit tresor: l’antic art del maridatge entre la paraula i el so, en aquest cas, arriba a confins d’altíssima volada.

El primer va ser en Toti Soler. L’any 1970 va publicar un disc senzill on hi havia: “Hi ha gent” i “Em dius que el nostre amor”. Havia musicat, abans, diversos poemes del poeta entre 1967 i 1969, però no va ser fins el 1972, empès pel seu pare, metge i també músic i compositor molt notable i amic del poeta Vergés, que va gravar i publicar Liebeslied (Edigsa, 1972), disc de llarga durada on trobem: “Amiga callada”, “Deuen ser grisos els teus ulls”, “Petita i blanca”, “No ploro més”, “A voltes en el cor”, “Em dius que el nostre amor” i “No em val haver viscut”. Un joveníssim Toti (encara signava com a Jordi Soler) fa una de les grans obres de la poesia musicada del nostre país. A més, acompanyen aquests poemes de Vergés, obres de Vinyoli, Tagore, Palau i Fabre, Li Po traduït per Marià Manent i Leonard Cohen. També torna a reinterpretar quatre temes de Vergés en el disc Cançons (TO/ K-Industria, 2001) l’any 2001. “A voltes en el cor” esdevé una meravella, més pausada, més reflexiva, més profunda, amb un arranjament per a dues guitarres, subtils i hipnòtiques, on s’hi acumula tot el mestratge i la sensibilitat del compositor: “A voltes en el cor/s’adormen les paraules/sense desig de vol/com una vida en calma.”

Un dels temes que més fortuna i difusió obté és “Em dius que el nostre amor”, perquè al cap dels anys ha estat versionada (en tots els casos amb la música del Toti) per nombrosos artistes: Maria del Mar Bonet a l’Àguila negra (Guimbarda, 1981), Quimi Portet a Hoquei sobre pedres (Perro Records/ Chrysalis, 1997), Rafa Xambó a Cançons de la memòria trista (Picap, 2006), Marc Parrot a 50 anys de la Nova Cançó (Música Global, 2009) i Esther Formosa & Adolfo Osta a La vida, anar tirant (Ventilador Music, 2013).“...no pots comprendre/com el dolor/dura per sempre/si es fa cançó..”. També l’Ovidi Montllor va fer un tema d’aquesta col·lecció, “Petita i blanca”, al disc Bon vent i barca nova (Ariola, 1979), així com el grup Prats en el disc Pla B (BCore Disc, 2012).

El 1973 Joan Manuel Serrat, en el disc Per al meu amic (Edigsa, 1973), musica “El vell”, poema esplèndid: “...Si aquesta lletra et sembla poc florida/no hi vegis cap senyal/de poc amor/t’escric en sabatilles/i ja no em queda honor/i em perdo per obscures melangies.”. La cançó,arranjada per Ros-Marbà, transcorre tranquil·la i embolcallada per l’inconfusible segell sonor i melòdic serratià, però amb l’embranzida vital i lluminosa que tant caracteritza l’obra d’en Joan Manuel.

Una altra versió interessant la signen Maria del Mar Bonet i Hilario Camacho en un disc de 1974 on destaca la celebrada portada de Joan Miró. Es tracta de “Comiat a un amor adolescent”: “...No sé si ens han vençut/o si l’estel és nostre/i el comiat per un amor futur/i els plecs d’aquest silenci, una bandera...”. També el grup illenc UC musica “Provem una altra vegada” en un àlbum anomenat Una ala sobre el mar (1979).

Vull acabar amb una de les principals, segons el meu parer, “No em val haver viscut”, tema del Toti que ja hem anomenat anteriorment. Es tracta d’un tema enyoradís i tristíssim, amb unasensibilitat d’alt voltatge, que envaeix els recons més amagats de l’ànima: “...Instantanis camins/ha trobat el meu somni/i en el fred dels balcons/deixo escrit que t’estimo”.