Maria del Mar

Músic i compositor a Darània i a Túrnez & Sesé

Potser la Maria del Mar no té l’exposició nua i descarnada damunt la corda sense xarxa de la Maria Bethânia, ni la farineta lleugera i tamisada de la Maria Gadú, com tampoc el rerefons ancestral de la bata de flors i sabatilles d’anar per casa de la Cesária Evora, ni el sabor de cafè i de rom temperat, i tota la saviesa remota del son,de l’Àfrica i el Carib, de l'Omara Portuondo. Potser li queda allunyat el ressò d’agulles que punxen i fils que ordeixen, delerosos, la impotència dels dies, de la Nacha Guevara, amb els poemes d’amor i oficina i l’amor de ciutat gran de Martí; o aquell miol malaltís i embriac de la Billy Holiday, o bé l’afonia de fang, mineral i enigmàtica, tan llunàtica i “piantada“ a la manera d'Horacio Ferrer” de l'Amelita Baltar. Potser no li escau aquell toc tan xic de Madame Bovary, de carrer de París, de tango exiliat, dalt d’un setè pis, que cantava la “Tana”, Susana Rinaldi.

Potser la Maria del Mar no celebra, vella sacerdotessa, les misses paganes als altars de la terra, càntics per als pobres a les baldades cantines, amb les sambes per no morir de la “Negra”, la Mercedes Sosa. Potser no ha caminat mai com un robot sense pell, amb l’esquena de ciment que dóna la ciutat de Buenos Aires com ho va fer l'Eládia Blázquez, i mai, qui sap?, ha proferit descarada per tenir a ratlla galants de sobrecàrrega, oficials i senyors, el mot foteta, enverinat i feridor com feia la Tita Melero o la Paquita del Barrio. O no ha cantat sota la pluja inclement, sota barraques al vent, l’amor etern a "Run Run", que va anar cap al nord, i amb un tret de despit, i com un darrer crit, va pujar al cel dels cantors i ara fa de guia de tots, la Violeta Parra. I no va fer mai l’esgarip, de la veu sortint del pit, de tant alcohol mal paït, de boleros que sabien d’amor, el més amarg, entremig de tants enganys, crit agònic al Corneggie Hall, de la pistolera Chavela, la Vargas, com la de la Frida de Rivera, la del tequila dels “mariachis”.

Potser la Maria del Mar mai ha cantat la tristesa colpidora de la pluja de Nantes, amb el pare mort i tantes coses encara cremant dins la gola incendiada, tot ique compartissin, excelses, l’estranya aparició de l’àguila negra, la Barbara, sensual i solitària. I ni tan sols compartís engrunes fredes i hermètiques de sensualitat calculada com la Birkin, la Hardy o la Bruni; ni es capbussés en les aigües feréstegues, fondes i greus de la metàl·lica i impenetrable Ute Lemper. Potser la Maria del Mar no té aquell deix, rítmic, innocent, de glissandos espectrals i de guitarres acústiques de freds polars de la Suzanne Vega, ni la remor dels volcans, ara de foc, ara apagats, peus nus a la terra, el gran crit d’alerta, malucs de serp balladora, de la Natalie Merchant. O no ha vist la vida amb ulleres rodones i vidres fumats, tan plena d’ampolles, de fums de maria, aquell crit que s’escola sense trobar mai el centre, la Joplin, petita, quimera tallada, de crit animal, allà pels seixanta. Ni tampoc canta amb mil veus, ara en murmuri, després el brogit, ara la iguana, després el petó, més tard el despit, de la Lila Downs, ni la queixa andalusa de la Niña Pastori, ni l’atlàntic perfumat de Mariza, ni com Marta Gómez, la dolça, carícia volàtil, bressol per a infants, de rituals tan petits que canta amb somriure l’humil parament sota els llums resplendents.

Perquè la Maria del Mar és la veu de Raixa, és l’anhel, que vol tornar, d’en Rosselló-Pòrcel, a qui Espriu va plorar tant. És la fúria de “l’arbre dels penyals”, és “la relíquia” de la nostra illa, l'illa que som tots. És la “finestra blava”. La “petxina de llunyanes platges”. És aquell “pentinar-se al vent la cabellera”. La que va cantar a “la boja del Camp de Marina”. És la veu del clos dels jardins de les cases de les nines, la galania de “la fontana del verger”, és “la fosca resolta que de Santanyí va partir”, i el “viure sense tu”. O és tot allò que abans hem dit en ella, tota l’alegria i la pena del món, totes les veus en ella... i jo, com Alcover, dic: “que ho sigueu per a sempre a Déu li clam”. La Bonet.