Qui salvarà el rock and roll?
Hi va haver una època en la qual Nadal era la pera llimonera per al món de la música, l'època que tots esperàvem, el Sant Jordi musical. Tothom comprava discos, era un gran recurs de regal i no hi havia una altra manera de tenir el disc que comprar-lo o demanar a algú que te'l gravés. Es venia música de tots els estils: havaneres per al pare, el Guardiola o l'Elvis per a la mare, heavy metal per al germà pelut, alguna cosa de pop per a la germaneta... ai, aquesta era una gran data per a la música! I no parlo de l'època dels dracs i les princeses, no, parlo de fa relativament poc temps, tan poc que molts encara ho recordem, però a la vegada tant de temps que molts de vosaltres potser no l'heu viscut. Tot és sempre molt relatiu.
El gran Diego Manrique ja ho va dir l'altre dia: «La música ja no significa res, que sigui gratis i que sigui a tot arreu l'ha devaluat». El problema és que també s'han devaluat els músics i l'ofici, sí, sí, ofici, perquè això és un ofici, encara que no ho sembli i a hores d'ara s'apropi més a una penitència per a la majoria de músics que intenten buscar-se la vida cada setmana. "Qui salvara el rock and roll?" cantaven els Dictators fa més de quinze anys, ningú, amic Shernoff, ningú, això està més encallat que el procés i encara li veig menys sortida. Finalment el vídeo no va matar l'estrella de la ràdio, però això de les noves tecnologies sembla que sí que ha pogut amb la música enregistrada.
Però no ens estressem, que és Nadal fum fum fum i xerinola, vinga, ànim, que curiosament cada vegada hi ha més grups i artistes i mai s'havien editat tants discos com ara. Que no ho entens? És senzill, ara és molt més fàcil enregistrar i editar un disc, tot és més barat, la roba, la tecnologia... però no ens oblidem que tot, tot això sempre és a costa d'algú altre. En el cas de la roba, ja hem vist els tallers de Bangladesh i les seves condicions, i en el cas de la música, podríem dir, que, entre d'altres coses, ja no hi ha filtres, ja no hi ha companyies i senyors que diuen si ets bo o dolent, si edites o no. Ara si vols pots fer-ho, «do it yourself» li diuen. Ja, val, sento una veu dintre vostre que diu: "Però això és bo!". No ho sé, no ho tinc tan clar, sincerament penso que hi surten coses que no estan prou madures, grups que no tenen ni puta idea de tocar, parlant clar. "Però tenen actitud!" Diu la veu "cojonera" del fons. Sí, és clar! i jo un tiet a Zamora que toca la "zambomba". Ho sento, no puc continuar, tinc la boca plena de polvorons: Za-za-zo-za! Brindem.
Llarga vida al Barnasants!
Per Pau PlanasEl Barnasants ja té cartell. Més de 100 actuacions tornaran a convertir la cita en el gran refugi de la cançó d’autor. Com cada any, hi faran parada noms com Cesc Freixas, Pau Alabajos, Verdcel, Sanjosex, Feliu Ventura, Ivette Nadal... També hi passaran artistes emergents i noms consolidats com Joan Isaac (que enguany serà l’encarregat de la clausura), Marina Rossell o Maria del Mar Bonet a més de noms internacionals com Ismael Serrano, Daniel Viglietti o Paco Ibañez. Per completar el cartell, hi haurà algunes produccions pròpies que, a grans trets, responen a la unió d’alguns d’aquests cantautors per a algunes ocasions especials.
Una mica més del de sempre, potser sí, però esperem que per molts anys es pugui seguir repetint un cartell com aquest! Un cartell que dóna veu a músics que no sempre en tenen, que fa una mirada àmplia a l’estil (potser a vegades massa àmplia i tot) i que dignifica, any rere any, la cançó d’autor. Són ja vint-i-una edicions d’un festival que potser ja no és festival. Quatre mesos de durada, més de 100 concerts i actuacions arreu del territori català. El Barnasants s’ha convertit en una programació musical a gran escala, però feta des de l’estima per la música i sense deixar-se influir per modes o qüestions comercials.