El Petit de Cal Eril

Semblava que la nit de dijous passat, la Sala Apolo no s'ompliria. Una estona abans de començar el concert hi havia poca gent a dins. Els pocs assistents que hi havia es trobaven asseguts a terra al mig de la pista, ansiosos davant l'escenari o repartits entre els bancs prenent alguna cosa mentre parlaven sobre la música d'El Petit de Cal Eril... Però no es pot parlar tan prompte. En poc temps, el local es comença a omplir, tant de públic jove, com famílies o gent gran, fins a quedar gairebé ple.

A les 21:45 h, després de Pasto amb Robotín (Cataplàusia), apareixen sobre l'escenari Joan Pons i tota la seua banda per iniciar el concert d'El Petit de Cal Eril. Fan un parell de provatures de so molt breus i després d'un bona nit comencen a tocar. Toquen un parell de cançons, una part del públic balla, alguns sense moure's del lloc i d'altres, en canvi, ballen agafats. Sembla que la majoria no s'anima, almenys no ho fan fins que Pons diu: "Gràcies per venir. Estem tan contents que ploraríem". En aquell moment apareixen molts mòbils preparats per a gravar "El plor" i el ritme del concert comença a canviar. Canten més cançons de diversos treballs seus perquè no tenen paraules, però sí alguna cançó. I és que parlar no es parla gaire, però Pons agraeix a cada ocasió que pot el fet de tenir l'ocasió d'estar tocant allí. A vegades no fa falta parlar molt si et pots expressar amb cançons.

El concert avança, i si l'haguéssem de dividir, ho faríem en dues parts: abans i després de presentar la banda. A partir d'aquell moment és quan el públic realment s'anima, fins al moment de la cançó "L'adéu", quan tothom es queda congelat escoltant com Josep Pons la interpreta sol. El final s'apropa, però no podem deixar que acabe sense veure més convidats. Toquen "Amb tot", entre altres cançons, afegint-hi un trombó i dos saxos, un dels quals, després del bis serà una mena de director d'orquestra que guiarà la banda sobre l'escenari. Marxen els vents i el concert acaba amb “Lleida frega Fraga” i un públic satisfet perquè han gaudit exactament de l'espectacle que esperaven: el d'una música amb un estil molt personal que emociona, existencialista i que, fins i tot, pot portar a la reflexió.