Núria Graham
A Barcelona, el Paral·lel, com cada cap de setmana, s'il·lumina acollint músics, DJs i ciutadans amb ganes de moure el cos. Aquesta nit, però, és El Molino l'escenari amb una cita més vibrant. Algú s'apropa a la porta i llença la cigarreta abans d'ensenyar la seva entrada i apropar-se a la barra de la sala. Demana una cervesa i es treu la jaqueta. Observa el seu entorn: gent més aviat jove xerra, dempeus, a la sala, esperant que la vigatana faci la seva aparició.
Un so distorsionat comença a fer-se notori en les oïdes dels assistents. Recorda alguna melodia escoltada nombroses vegades al sofà de casa. Núria Graham i els seus dos acompanyants, Jordi Casadesús al baix i teclats i Aleix Bou a la bateria, apareixen a l'escenari i, sense obrir boca, ens delecten amb un “Prelude” com a peça d'obertura.
La llum que ofereixen els focos, tímids, no ens deixa apreciar gran detall de la nova imatge que tenim davant nostre. En un blur blavós, els músics es deixen endur per la melancolia i la vibració del seu so. La veu i la guitarra de Núria Graham, com sempre, ens provoquen una sensació única. Els músics ens tenen atrapats, ja, però decideixen mostrar-se freds davant d'un públic d'orelles atentes. “Bird eyes” i “Ages” segueixen el fil del primer tema, abans que la solemnitat es trenqui quan la guitarrista i cantant verbalitza les primeres paraules. Esdevé, ara, la nena tendra i espontània que és, en part. Realment no diu res de gaire pes, però el públic es sent atret per aquesta proximitat.
Abans de fer un xupito, possiblement necessari per calmar els nervis que Núria diu que té, els músics vibren amb “Toxic”, versió alternativa del hit de Britney Spears que va revolucionar els 2000. Un hit, en el seu moment, que té poc a veure amb l'electricitat de la guitarra de Graham o amb el ritme latent de la bateria de Bou.
“Miànigues”, “I worry too much”, “An exception” i “Unknown” són alguns dels temes que col·laboren a mantenir la hipnosi: mig elèctric, mig melancòlic; mig menor, mig major; mig fes-nos tancar els ulls, mig fes-nos ballar. Els focus, ja desperts, són uns grans contribuents a fer-nos no dominar completament el nostre cos: tenyeixen el concert de diversos colors i trames, acompanyen la música fent que aquesta transmeti d'una manera diferent, particular.
Entre cançons i vibracions, la vigatana ens presenta “una persona molt especial” a qui veurem molt la cara amb ella a partir d'ara. Puja a l'escenari l'Aitor, a qui el teclista cedeix el teclat per agafar el baix, i amb qui els músics interpreten “Collage”. Més endavant, pujarà a l'escenari Ernest Crusats, cantant de La Iaia, que interpreta amb els músics un tema nou: "Claude 15". Núria Graham vesteix una veu molt més parlada en aquesta cançó, una veu més fosca, madura, que em fa pensar en Mark Knopfler.
Els músics també interpreten “Dark Past” que, com diu la veu principal, “avui ja l'envio a tomar per sac”. I abans de marxar, sense més vacil·lacions, després d'un tema en solitari de Núria amb el piano, els músics tornen a l'escenari per interpretar “I'll be there”. La vigatana els guia amb una introducció de guitarra, a la qual es sumen els dos instrumentistes que han obert el concert amb ella. Alegre, animada, i tenyint la pantalla de darrere l'escenari de colors vius que es succeeixen ràpidament, la cançó ens deixa el bon regust a la boca d'una gira que acaba, i que ens ha fet vibrar i gaudir. Però la Núria no marxa, la Núria tornarà per captivar-nos en cada un dels seus propers concerts.
