Simple Minds
Va ser el propi Jim Kerr qui va treure el cap per pujar a l’escenari i presentar a KT Tunstall, que els acompanya com a telonera en aquesta gira. Amb les seves paraules, una de les millors guitarristes de les seves terres, Escòcia. Les llums es fonen i tot es sumeix en un silenci fins que surt, seguida per un focus de llum blanca, al centre de l’escenari. Comença amb cançons mes acústiques, tranquiles, i acaba rematant amb un joc de pedals genial en les més famoses “Black horse and the cherry tree” y “Suddenly I see”, que conten amb el privilegi de formar part de la banda sonora d’una serie i d’una pel·lícula, respectivament. Amb un estil entre Nina Nesbitt i Norah Jones, però amb la seva caracterítica veu rasgada, que dóna el toc informal perfecte per a un pre concert de Simple Minds.
Per fi l’esperat moment. Les llums estan a mig gas, la gent es posa dreta, per no perdre’s cap detall. L’Auditori està ple a vessar, i es pot notar els nervis de tots aquells que, després d’escoltar a aquest grup a casa seva, no n’han tingut prou i s’han rendit a la temptació d’un acústic d’una banda dels 80. Surt la bateria, i comença el ritme que durant un segons juga amb la nostra adrenalina. La segueixen la resta del grup, i per últim el cantant. La gent cria i aplaudeix com si s’hagués tornat adolescent, i ell comença a cantar la coneguda cover de Patti Smith, metre es va passejant pel públic, fins al pis més alt de l’auditori, com si intentés retrobar-se amb algun fan del passat.
Torna a l’escenari, a acabar la cançó i, ja es pot dir que tothom havia esclatat a aplaudir amb somriures a la cara. Continuen amb “Chelsea Girl”, i ens deixen cantar-la amb ells, fent que ens sentim part de Simple Minds, part d‘un gran grup.
Com no, no es deixen sense una de les seves millors cançons: “Dont you forget about me”, mítica, conegudíssima, que segur que hem cantat algun cop amb eufòria. Però com la d’aquella nit, cap. La gent torna a aixecar-se i torna a imantar les mirades a dalt de l‘escenari, on el cantant i la seva dolça veu que abraçaven a la de Jim, amb les guitarres de fons que, poc a poc s’anaven fonent. Si algú va arribar a pensar que per ser un concert acústic desvirtuaria tots els anys i concerts que han ofert anteriorment, s’equivocava i molt. I quin millor lloc per oferir un concert en acústic que una sala folrada de fusta per dins com ho és l’Auditori de Barcelona. Amb tot això, ens expliquen que volen rendir homenatge a dos grans músics que ja no son amb nosaltres avui, i per mantenir el seu record i esperit viu, ens regalen “Andy Warhol” de Bowie, i “The Cross” de Prince. Surt la telonera i fan un tema conjunt en el qual van col·laborar a l’estudi de gravació, i que també forma part del seu nou treball “Acoustic” en que no hi ha cançons noves, però si els seus clàssics, des d’un altre punt de vista.
Acaben amb una de les més conegudes: “Alive and Kicking”, i es despedeixen de nosaltres, deixant-nos amb un bon record del que avui ha sigut una banda en acústic, però que fa uns anys era, sens dubte, rock and roll en estat pur.
